30.12.12

Josep Piera



Ja fa un grapat d’anys que vaig comprar El cingle verd i el vaig (mig) llegir; tants, que en recordo ben poca cosa i he perdut l’exemplar. Crec que el vaig regalar erròniament fa cinc anys, quan ens vam mudar a Terrassa. Uns anys després llegia el seu poemari Maremar, que va merèixer una ressenya per aquests verals. El fet és que fa cosa d'un parell de mesos, en Francesc Calafat m’encarregava la lectura i ressenya de Joc de daus per a la revista Caràcters (número 61, ja és al carrer), la darrera aportació de l’autor saforenc a la seva obra en prosa, que no para de créixer en quantitat i qualitat, sempre dins dels paràmetres de la “narrativa del jo”, un creuament de camins on es troben el dietari, la crònica i la narració. I malgrat que en aquesta darrera entrega ha deixat de trepitjar l’accelerador en alguns sentits, l’ofici i la qualitat lírica d’alguns passatges me l’han fet terriblement atractiu, endrapant-lo en molt poc temps. Expliqui el que expliqui, Piera té la virtut d’encuriosir-te i arrossegar-te cap a on ell vulgui, indrets literaris que valen molt la pena: la lectura i l’escriptura com a processos vitals, la mediterraneïtat com a forma de ser i estar en el món, el qüestionament de l’entitat valenciana, els paisatges dels països visitats, l’omnipresent paisatge de la Drova...
 
Seguidament vaig llegir-me Ací s’acaba tot (1993), d'un to més greu i desangelat, però a la vegada molt més profund. L'obra narra l'estada de Piera a l'illa de Sicília tot fugint de l'enamorament impossible i absurd, però els apunts de les llibretes d'aquella llarga estada són revisats des de l'hospital, on ha ingressat per una greu crisi de la síndrome de Crohn, que el manté en aquell indret durant molts mesos.  

I encara que fa dies que m'ocupa la lectura d'altres coses, a la lleixa ja m’espera Seduccions de Marràqueix (1996). Per això em va sorprendre que Narcís Comadira el cités a l'article "Contra l'estètica tova. Un manifest" que dies enrere vaig comentar. Perquè crec que per qualitat, per ambició i per extensió, malgrat la llunyania pel que fa als seus interessos temàtics, el saforenc no està lluny d'aquesta literatura que posen en pràctica Sebald, Magris, Canetti i tants altres, en què la vida (sobretot les tensions intel·lectuals que aquesta planteja) és el fonament de l’escriptura. Una escriptura nascuda del record de la vivència, un record matisat i fins de vegades reinventat, que esdevé ell mateix literatura a causa d'aquesta (diguem-ne) "ficcionalització":

D'aquesta manera, de camí cap a Catània, anava llegint Brancati i subratllant-ne fragments: "de no poder, de tant en tant, cobrir-nos de records fins als cabells, com fa el banyista d'arena calda, ens moriríem de fred." De fred? De fred, de soledat, de pena, d'aspra tristor, com a mínim en una circumstància excepcionalment vulgar com aquesta de trobar-se lligat sense cordes a un llit de malalt. És en moments com aquests quan els records se'ns fan vitalment necessaris, tant o més que les píndoles, deixades a la tauleta del capçal cada sis hores. El record.
...
Ara, quan llegesc aquest bocí de vida fet paraules, m'adone una altra volta més de la importància d'aquesta mena d'escriptures en viu. De no haver estat redactada en un moment que avui sembla feliç, aquella nit no existiria, impossibilitant-me aquest retorn a Siracusa. ¿Va ser aquella nit com els meus mots la dicten? Allò important és que la que imagine en llegir-la se'm fa real, preciosa i viva, i em salva d'aquesta altra, insomne, farcida dels ronquits d'algú que dorm, de fa hores, a l'altre llit d'aquesta habitació d'hospital.

La capacitat narrativa de Josep Piera es mostra sobretot en l'evocació de paisatges i personatges, a voltes estranys, a voltes sorprenents, sempre captivadors gràcies a les seves descripcions, i sobretot als seus raonaments, amb què interpreta el món que l'envolta. Potser a Joc de daus posa el pilot automàtic fruit d'un estat actual més relaxat i contemplatiu. Però a Ací s'acaba tot, per exemple, si l'exercici escrit de reconstruir un viatge a Sicília l'ajuda a passar les hores mortes d'hospital, a nosaltres ens ajuda a descobrir una mica més de món i, sobretot, una mirada particular sobre aquest que val la pena d'escoltar.

1 comentari:

  1. Completament d'acord amb la lectura que fas, David. Et recomane, a més, que continues amb Puta postguerra o El paradís de les paraules, si no ho has fet ja. Salut i bon any!

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.