Estètica tova i estètica dura





Diu Narcís Comadira a “Contra l'estètica tova. Un pamflet” (puntualitzo que es tracta d'un article del 1984) que una mena de cultura de fireta, adotzenada, petitburgesa, sentimental i epidèrmica, ha fet fortuna a Catalunya. Comadira pertany al grup d'escriptors de la “generació dels setanta”, precedent a l'època postmoderna disgregadora, una sèrie d'autors que van conviure amb els darrers grans tòtems (Carner, Riba, Espriu, Vinyoli), que van perdre aviat Gabriel Ferrater, i que van donar pas a tota una amalgama de propostes durant els vuitanta i noranta. En paraules del propi autor: “Es confon allò poètic amb la falta d'estructura intel·lectual, amb la vaguetat conceptual, amb l'ondulació verbal. I no és que estigui en contra de l'ondulació verbal quan és prou rigorosa, quan és realment creativa des del punt de vista lingüístic. Però, normalment, el to “poètic” no és més que un cataplasma per dissimular la falta d'estructura intel·lectual i de rigor. (...) Aquesta “poesia” sol anar lligada al to nostàlgic. A l'emoció sentimental per un passat familiar mitificat lligat amb “l'autenticitat”, amb “l'austeritat” (...) és un quadre petitburgès entendridor, endormiscat en records falsos d'un “passat més pur, més natural”.” En certa manera, estic d'acord amb la crítica de Comadira, tot i que jo mateix podria sentir-me al·ludit com a lector (algunes de les meves tries) i, per suposat, com a autor. I no m'enfadaria pas. Per això esperava que quan decideix citar alguns noms per exemplificar-ho hi posés tota la carn a la graella, negre sobre blanc, els punts sobre les is, o qualsevol altra d'aquestes frases fetes que vénen a dir que ens aclarís qui entraria dins d'aquesta concepció. Els dubtes s'esvairien, podria restar tranquil sabent que alguns dels autors que admiro i llegeixo formen part d'aquesta “estètica tova”, i a partir d'aquí seria decisió meva considerar el profit que em dóna una lectura que ofereix tants pocs aspectes ressenyables. Però a banda d'una referència al dietarisme que en aquell moment està de moda, amb Josep Piera i Oriol Pi de Cabanyes com a exemples (crec que, en el cas del primer, injustament), no apareix cap altre nom del món de l'escriptura. Música, arts plàstiques, arquitectura... “Es manifesta amb un desig de no ferir (que no és més que ocultació de la por a ser ferit).” No podríem caure en la temptació d'acusar un articulista i poeta tan coherent i destacable com Comadira del que critiquen les seves paraules?



D'altra banda, crec que els darrers anys, almenys pel que fa a la poesia, s'ha corregit aquesta tendència a l'“estètica tova” que Comadira comentava el 1984. Ara mateix, si fem una visió global dels autors premiats els darrers anys, hi trobem un reconeixement implícit o explícit a Màrius Sampere, Enric Casasses, Perejaume o Francesc Garriga-Barata, que no són precisament representants del que l'escriptor gironí vol donar a entendre. Les noves lleves d'autors prenen aquests models i de menys obvis (Blai Bonet, Andreu Vidal, Vicenç Altaió, Miquel Bauçà...) per trobar camins menys fressats per on circular amb la seva pròpia poesia. I tot plegat, al meu entendre, ens ha dut a l'altre extrem de l'oscil·lació del pèndol, quan una mena d'“estètica dura” preeminent capta amb major o menor intensitat l'atenció dels que hi orbiten al seu voltant: Josep Pedrals, Laia Noguera, Pons Alorda, Joan Todó... Amb paraules de David Castillo, a El Punt Avui del divendres 21 de desembre, en motiu d'un article sobre Antoni Marí i la literatura d'idees (i que jo manllevo i recontextualitzo), “el costumisme i les nombroses representacions del formalisme han tancat les portes a un lector interessat a trobar alguna cosa més que situacions o moviments enginyosos”. M'apropio il·lícitament de les paraules de Castillo per posar cara (o màscara) a aquestes estètiques “tova” i “dura”: el costumisme (poesia del jo, poesia de l'experiència, etc.) d'altres èpoques ha estat desplaçat del centre gravitatori pel formalisme (postsimbolisme, neonoucentisme, avantguardisme, etc.).



L'equilibri del desequilibri, o bé la sortida del darrere del postmodernisme, tant se val. El fet és que els nous creadors estan molt (pre)ocupats amb el treball de la llengua com a objectiu darrer de la seva poesia, ja sigui perquè volen esgotar totes les seves possibilitats expressives, ja sigui perquè suposi l'accés a una comprensió més profunda d'una realitat enganyosa. No dic que sigui dolent; són els signes dels temps, i amb el temps m'estic tornant menys militant i més pragmàtic. Però tinc clar que puc gaudir de propostes molt diverses, fins oposades, amb naturalitat i sense problema. És el meu gust estètic que marca les línies, i de vegades em sona l'alarma interna quan m'adono que aquestes han estat creuades, i que el que estic llegint no em sembla de prou qualitat, o de prou interès (que no és el mateix, ja ho he dit molts cops). Algú diria que això és un fenomen propi del postmodernisme, és a dir, la manca de criteris clars; però sí que hi són, i tenen a veure amb una objectivació que defuig les premisses que no siguin les que he marcat moltes vegades per aquests verals. És la diferència entre buscar i gaudir amb “grans obres” i “bones obres”, o només estar amatent a les “grans obres”. Podria dir que les dues actituds són respectables, però ja va sent hora que abandoni el “desig de no ferir” i dir que la primera és molt més constructiva i enriquidora que la segona. Si bé el “combat” entre creadors (o la militància en unes coordenades estilístiques) és un procés vital i inherent a la literatura que ens beneficia, també és cert que la crítica i els lectors han d'ampliar el seu ventall per no deixar de banda determinats valors que d'entrada no encaixin en el context dominant... Com ja va passar amb Sampere, Garriga, etc. És a dir, establir un diàleg entre oposats, ni que sigui amb la seva lectura. D'aquí que els millors llibres de poesia que he llegit aquest any (aprofito per fer la llista de rigor) siguin tan diferents entre ells: L'enunciat de Josep-Ramon Bach, Radar de Ricard Mirabete, Stramonium de Víctor Mañosa, Vetlla de Jordi Llavina, El llibre que llegies de Ricard Garcia, El fàstic que us cega de Joan Todó...    

Comentaris