L'autoedició a debat


-Per als apocalíptics. En ple segle XXI, l’alfabetització entre la població catalana és del 99’9% (encara que de vegades te’n trobes que pensen i parlen com si fossin analfabets, però això és un altre tema). Per tant, l’accés a la cultura i la lectura, i per tant l’interès per practicar-les, ha anat en augment. Per això, una bona forma de canalitzar la voluntat d’algú que vol publicar els seus escrits és l’autoedició, de la qual avui dia en tenim molts exemples, cibernàutics o tradicionals: blogs, PDF, editorials per Internet, editorials per encàrrec...

-Per als integrats. Malauradament, una cosa és la bona voluntat i la feina que es diposita en un escrit, i una altra és la qualitat dels resultats. Per això les editorials “tradicionals” molts cops es tanquen a les autoedicions i no les tenen en compte a l’hora de triar nou material. Els concursos segueixen essent (sobretot en el cas de la poesia) un dels filtres utilitzats per seleccionar les novetats que amb prou feines sobreviuran unes setmanes en un mercat cada cop més col·lapsat. És més: els concursos de renom (Sant Jordi, Planeta, Riba) determinen per si sols l'interès per a una bona part dels consumidors. Tornant de la disgressió, fa cinc o sis anys van ploure les crítiques als blogs per la manca d’un filtre, d’un criteri, d’un garbell a la càrrega emocional de qui escrivia i no es veia capaç de seleccionar amb objectivitat.

-Per als apocalíptics i els integrats. Ara mateix, l’autoedició s’ha convertit en el millor refugi dels autors que no poden tirar endavant els seus nous projectes, siguin "passavolants" o "consagrats" (perquè parlar de "professional" al nostre país és per posar-se a riure). La crisi ha malmès el sector fins a límits insospitats, i gent amb una obra consolidada busca ajuda en el micromecenatge. Ara, doncs, l'autoedició ja no és (només) el refugi dels originals rebutjats pels concursos i els editors.
Apocalíptics i integrats, crítics i partidaris, tots podeu venir a escoltar-nos i a dir la vostra a la tertúlia “Cerveses amb l’autoedició”, que se celebrarà aquest dissabte dia 1 al Centre Cultural la Valentina (Plaça Regomir, 2, BCN, 18.30h). Hi seran Ferran Cerdans, Marta Pérez, Joan de la Vega i un servidor (gràcies per convidar-m'hi!). El mateix dia, l'AJELC, l'entitat organitzadora de l'acte, celebra el XXXI Congrés amb diverses activitats que podeu trobar especificades a la seva pàgina web

Comentaris

  1. Benvolgut David,

    Jo crec que hem de tenir tots plegats una actitud més desacomplexada pel que fa a la qüestió de l’autopublicació.

    Sabem que la indústria editorial i la literatura amb voluntat de creació segueixen camins diferents que convergeixen només de tant en tant. O per ser més just, que només una petita proporció de la literatura publicada per la indústria té voluntat de transcendir a la mera voluntat d’entretenir (per cert, res en contra de l'evasió: sense ella seríem uns orfes ben exquisits, però orfes al capdevall).

    Per això, va en augment la quantitat d’autors que tenen clar que han de difondre la seva obra treballant en xarxa, cooperant per tirar endavant iniciatives conjuntes, i queamb més o menys complexos s’acaben adherint al lema punk del do it yourself.

    És evident que la publicació per compte d’altre implica (ho deuria implicar) la superació d’un cert filtre, però no hem d’oblidar que el que ha de superar una obra és el filtre del lector. No hi ha res dolent a posar a disposició del lector la pròpia obra, i que després sigui aquesta la que defensi el seu valor.

    En això, David, els músics fa anys que ens porten avantatge. Per ells si que la indústria segueix un altre camí, i ha deixat de banda de forma radical la immensa plètora de bons músics de tots els estils que avui en dia creen arreu. Solució: l’autopublicació i l’ús de les noves tecnologies (myspace, bandcamp...) sense majors complexos.

    David,el bloc cada dia és millor. Felicitats i una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolgut Víctor,

      estic d'acord amb tu. De fet, crec que els autors (fins i tot els que tenen obra publicada de fa molt) són conscients de les dificultats per editar ara mateix i emprenen l'autopublicació, fins i tot amb l'ajuda del Verkami, i amb gran èxit en molts casos. Els que han de canviar són els lectors i els crítics en la seva recepció davant d'aquests productes. Ah, i la distribució, que esdevé clau, i és el punt feble de l'autoedició. Però si el públic s'acostuma a anar més enllà de la publicitat de les grans editorials i els crítics s'esforcen en anar més enllà de les publicacions "oficials", poden trobar-se sorpreses molt interessants.
      Gràcies per passar per aquí, i pel teu comentari!

      Elimina
  2. L'autopublicació s'anirà sofisticant i diversificant. Una amiga nostra acaba d'engegar un projecte d'autoedició mixta, és a dir, oferiran autoedició sense més i també un servei de dictaminació i acompanyament en els textos que l'empresa consideri del seu interès. Bona iniciativa! I com aquesta, en veurem més...

    ResponElimina
  3. Com més va, més iniciatives veurem a l'entorn de l'autoedició. Una amiga nostra n'ha engegada una d'híbrida, és a dir, la gent podrà autoeditar-se sense més, però l'empresa també oferirà un servei d'acompanyament i d'edició en aquelles obres que consideri potencialment comercials.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Txell, gràcies per participar en els comentaris, i en passar pel llunÀtic. És evident que les noves tecnologies (i també em refereixo al procés d'impressió en paper) estan facilitant molt l'edició, però també és veritat que encara està per acceptar com a model de producció de literatura de qualitat. Suposo que això és així perquè implica un sobreesforç per a la crítica, que ja no té l'ajuda de la promoció de les editorials diguem-ne "tradicionals" per destriar el que val la pena del que no. Com més facilitats més gent s'atrevirà a publicar, i més feinada tindrem tots plegats (lectors i crítics) per trobar coses interessants, que no restin en un injust oblit. Els darrers temps he llegit dos poemaris magnífics (comentats per aquí, "Vida menor" i "Stramonium") que podrien haver aparegut tranquil·lament a Viena, Proa o Pagès. No ho han fet, i per això són menys importants i no han de tenir cap mena de difusió? Crec que cal que ens ho plantegem.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada