Editorial Males Herbes



Per què la figura de l’editor s’ha menystingut tant quan la indústria editorial ha assolit en el segle XX unes dimensions que mai s’hagués sospitat? Doncs perquè els mecanismes mercantilistes del negoci l’han relegat a un paper enfadós per a totes bandes com més gran sigui el negoci per on navega. Són ben coneguts els casos d'autors i autores brillants rebutjats al principi per la miòpia d'algun editor de poca volada. Per això l’aparició de petits segells és una de les millors notícies del darrer decenni en el panorama literari català, perquè en moltes ocasions respon a iniciatives molt personals que amb prou feines guanyen per subsistir, però que gràcies a l’obstinació dels seus promotors han bastit catàlegs molt interessants, valorats pels lectors especialitzats i la crítica. Lluny de la mecànica monstruosa dels grans segells, el petit editor independent és una persona que abans d'editor és lector, i que gràcies a això té un criteri propi que vol dur fins a les últimes conseqüències. El panorama no és per tirar coets a causa de les dificultats que tots ells han d’atravessar, però qui dia passa any empeny, i nosaltres, els lectors, ens en beneficiem acumulant moltes de les golafreries que ens posen a l’abanst Edicions de 1984, Adesiara, Labreu, Viena, Laertes, i tantes altres que ara mateix injustament oblido. Potser, com que no conec les misèries del sector i m'ho miro amb força innocència, algú podria donar-me una visió oposada, però de moment em centraré en agrair l'aparició de determinades lectures que, d'altra manera, no podria fer en la meva pròpia llengua.

Ramon Mas i Ricard Planas són els darrers bojos en apuntar-se a aquesta mena d’esport de risc que és l'edició. De fa temps que publiquen una revista, Les males herbes, on s’alternen els relats de literatura fantàstica amb els de contracultura, dos vessants narratius que tenen una llarga tradició en la literatura anglosaxona i que el mercat generalista en català sembla oblidar tot sovint: quant fa que no s'editen amb cara i ulls Kurt Vonnegut, Charles Bukowski, Hunter S. Thompson, J.G. Ballard i tants altres? Per què s'ha de recórrer a Anagrama, Alianza o Minotauro (ara desapareguda), tot i la magnífica feina que fan en castellà?

Tan llepafils som els catalans? Tan poc ens interessa el més desacomplexat panorama literari anglosaxó? Fa uns mesos vaig entrevistar-los per parlar d’això i del seu projecte, l'Editorial Males Herbes, que ja s’ha posat en marxa amb la col·lecció “Distorsions”, on pensen publicar rareses per a paladars exigents. De moment compten amb Bressol de gat de Kurt Vonnegut, com a quota dels autors internacionals a reivindicar; una novetat d'un autor de casa, El regal de Gliese de Víctor Nubla; i la recuperació del mallorquí Miquel Àngel Riera, bon poeta i millor narrador, amb el recull de contes La rara anatomia dels centaures.  

Comentaris