9.10.12

"Ànima de gos", d'Antònia Vicens



No serà la primera ni l’última vegada que la fidelitat i la submissió que mostra cap als humans, així com la quotidianitat amb què ens tracta de fa segles, converteix el gos en protagonista o part important d’un escrit literari. De memòria, em vénen tres exemples ben diferents: al conte còmic “El camaleó”, Txèkhov converteix un quisso en un element de valor ambivalent (una molèstia quan no és de ningú i un bé preuat quan es descobreix que pertany a un general); Mikhail Bulgàkov el converteix en objecte d’experiments per al professor Preobajenski a Cor de gos; a Timbuktú, Paul Auster converteix Mr. Bones en narrador de les desventures del rodamón Willy. 

 El cert és que, com acabem de veure, la visió tan particular que té l’animal li proporciona una informació sobre els humans que l’envolten molt interessant per a un escriptor; d’aquí, que en ocasions no només sigui protagonista, sinó també narrador. A banda de l’interès que puguin tenir les anades i vingudes d’amo i bèstia, també hi trobem el component confessional. Qui pot negar que en algun moment o altre de la vida no s’ha dirigit al gos per a quelcom més que per donar-li ordres?

A la breu però intensa novel·la Ànima de gos, la mallorquina Antònia Vicens (Santanyí, 1941) pren aquesta mirada arran de terra per presentar-nos un personatge terrible, en Tòfol, un home perdut que es mou per instint, molt més que l’animal que ens en parla, i que es degrada a través de la mirada obliqua dels altres i d’un ressentiment que dins seu ha anat forjant l’odi. Al capdavall, tot plegat el conduirà a l’assassinat, a arrossegar amb ell tots aquells que l'envolten i a intercanviar els papers amb el quisso: la deshumanització d’en Tòfol el bestialitza molt per sota de l’instint honest i primari dels animals. “Animal” o “bèstia”, termes pejoratius, no han estat mai tan lluny dels éssers vius als quals els els apliquem amb injustícia: quin seria el terme correcte per descriure la crueltat humana pel desig de ser cruel?

D’entrada, cal dir que Ànima de gos, malgrat que és una excel·lent novel·la, no agradarà a tots els paladars. Amb una llengua afuada, aspra i tallant, Vicens presenta un personatge desquiciat, que viu gairebé d’almoina a casa d’una auxiliar de clínica i els seus fills bessons, que prova de guanyar-se la vida o de fer-ho veure amb una furgoneta, però que en realitat passa els dies vagant pels carrers de la ciutat, a la recerca d’algun incident que li desperti els sentits. I aquest té forma d’higienista jove, atractiva i provocadora, que es fa una idea falsa d’en Tòfol, i amb qui manté una incandescent relació sexual. A partir d’aquí, Vicens comença a gratar en el personatge d’en Tòfol i ens ofereix una visió resclosida i despullada de la vida, en què tots els personatges que envolten el protagonista tenen un costat fosc: l’Aniceta comença a desempallegar-se d’en Tòfol i a crèixer personalment gràcies als consells de la doctora Cortès, però l’únic que aconsegueix és canviar la necessitat de l’home per la necessitat de qui es converteix en una gurú; precisament la doctora Cortès, malgrat predicar una filosofia oriental per encarar la vida i la mort amb garanties, l’únic que fa és netejar-se la mala consciència.  

Malgrat que no arriba a les cent pàgines de gruix, l’obra de Vicens ens deixa un pòsit ben contundent. El seu treball lingüístic, que abans comentàvem, ve reblat per una tensió narrativa treballada a través de l’estil: en Tòfol és una mena de bomba de rellotgeria, que en qualsevol moment pot esclatar, i porta el lector a la necessitat de seguir llegint per esbrinar el següent estirabot, la següent beneiteria, per veure com esclata tota aquesta violència latent. També hi ha un treball de depuració narrativa que hi ajuda: no hi ha capítols, el text és un seguit d’escenes tallades abruptament que concentren els elements bàsics del que es vol explicar amb una concisió esquerpa, que tendeix cap a una certa poètica.

Ànima de gos és una experiència literària que no deixa pas indiferent, en què Antònia Vicens hi arrisca en cada paraula, en cada frase, per incomodar el lector i així transmetre-li més directament les angoixes, les obscuritats i els calfreds que recorren l'obra. És curiós que una obra d’aquesta mena provingui d’una autora ja veterana, que ja va ser descoberta el 1967 amb el Premi Sant Jordi per 39 graus a l’ombra, però que demostra amb aquest nou títol una força estilística encomiable i moltes ganes de punxar el cul i la consciència dels lectors més inquiets, amb el risc i el vertigen del debutant, cosa que perfila la seva ambició literària.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.