Poesia i fantasia



En la darrera entrada publicada per aquests verals comentava la dicotomia que m’esquinça des de fa molt temps i que aquest estiu s’ha accentuat en gran manera: l’alternança lectora de literatura fantàstica i poesia. I vet aquí que en un recull de contes d’Ursula K. Le Guin (Las doce moradas del viento) hi llegeixo que com a autora, aquest doble vessant ha estat la seva comesa vital. Le Guin és una autora d’un estil molt peculiar, poc convencional per al gènere, que vaig descobrint a poc a poc (ja fa temps us vaig comentar la lectura d'Un mag de Terramar), en el qual barreja una delicadesa distanciada i freda amb un cert misticisme orientalista. Darrera de tot el que escriu hi ha una mena d’eco remot que vol desvetllar, com quan pensem que la llum de les estrelles que ens arriba prové d’un temps que ja no existeix: “una se siente como un arqueólogo que, entre ruinas milenarias, lucha con tupidas marañas de hoja, flor, rama y enredadera para encontrarse con la clara y repentina geometría de una rueda o de una pulida piedra fundamental...”.

Pot semblar estrany, però crec que entre ambdós gèneres (la narrativa fantàstica i la poesia) hi ha molt més en comú del que pot semblar en aparença. M’ho confirmen les paraules d’Italo Calvino, en una conferència a Sevilla del 1984, publicada al llibre Literatura fantástica (Ed. Siruela): “para quien explora su propia conciencia el único medio de expresión es el de los símbolos; y en la dimensión simbólica es donde vive la literatura fantástica. El símbolo como imagen de una realidad interior que no se puede definir de otra forma: la sombra perdida de Peter Schlemil de Chamisso en el que quizá sea  el relato fantástico más bello que jamás se haya escrito...”

Quin altre gènere esgrimeix el símbol com a base de l’exploració de la consciència del seu creador? Doncs la poesia. És veritat que a la narrativa fantàstica, gairebé per imperatiu legal, el símbol pot resultar més evident que en mans de determinats poetes, però fixeu-vos que la premissa (traduir una realitat a través d’una imatge simbòlica que ha d’interpretar el lector, no només com a imatge per si mateixa, sinó com a receptacle d’una idea més complexa i amagada) és pràcticament idèntica.

Abans d'acabar, un suggeriment més proper a nosaltres. Le Guin no és l'única autora que viu escindida entre poesia i fantasia, ni l'única que produeix una obra que transcendeix els límits del gènere. Sense anar més lluny, Joan Perucho és el representant de les lletres catalanes pel que fa a tots aquests supòsits, amb obres tan excel·lents com Les històries naturals o Llibre de cavalleries.

Comentaris