"Lent", de Narcís Comadira

Diu Narcís Comadira al pròleg de Lent que els seus darrers llibres s’haurien d’anomenar tots Llast, com ja ho va fer el volum anterior, ja que les seves darreres creacions poètiques segueixen un patró molt semblant. El llibre no esdevé entès de forma global, conceptualment, sinó que es tracta d’un contenidor més o menys estructurat d’una sèrie de creacions pensades, repassades i tancades, els poemes, que esdevenen un pes en la consciència del poeta del qual deslliurar-se’n, deixar-lo anar i que segueixi creixent per si mateix, tot surant a la recerca de lectors. Tanmateix, això no vol dir que els seus llibres no tinguin un nexe o un sentit en comú que relligui el seu aplegament, però sí que ens ajuda a entendre el seu procés de treball: Comadira concep, esbossa, escriu i repassa els poemes com si cadascun d’ells fos un quadre (ja sabem que el poeta gironí també té aptituds plàstiques), és a dir, una obra individual. Per tant, el poema de Comadira no neix com a peça que forma part d’un engranatge, sinó que esdevé una finestra oberta que mostra una escena i l’emmarca, és a dir, la diferencia, l'aïlla perquè guanyi als nostres ulls significació.

Aquest procés demana silenci i solitud, de vegades esdevenint condicions esquerpes (“saber florir arran del precipici”), i en el moment vital que es troba, lluny de les angúnies i urgències de la joventut, una lentitud reflexiva i l’entrada de la memòria en el procés creatiu (“Entre les runes, / hi nien els records, la selva immarcesible”). El retorn constant a un mateix del poema “Torna’t a tu” defineix perfectament el concepte creatiu i vital en un dels millors textos que li he llegit fins ara. La resta de la primera part del llibre es basteix sobre un estil acurat però accessible, art menor molt cadenciós, que gira sobre aquests temes i d’altres que formen l’univers del poeta: la senzillesa vital, l’amor pels llibres, el pas del temps... Tots escrits molt bellament, amb cada paraula sospesada a consciència.

En canvi, la segona part, tot i el lligam personalíssim que manté amb el poeta, expressa una ambició més elevada i pregona, ja que es tracta d’evocar personatges i obres que li han servit al llarg dels anys de referents creatius, humanístics i morals (Zurbarán, Tintoretto, Satie, Milosz, Zagajewski, Käthe Kollowitz), així com ciutats i indrets que formen part d’un recorregut geogràfic sentimental (París, Berlín, Mauthausen). Vull destacar “En lloança de les pedres rebeques”, un llarg poema nascut a l'ombra d’Auden i la seva “Lloança a la pedra calcinal”, un dels grans poemes de l’autor angloamericà. En aquest cas, Comadira parla de les pedres que resisteixen el pas del temps amb una tossuderia vital, i conclou que esdevenen “simbòliques en certa manera / d’allò que no es corromp, d’allò que queda, que no passa / com passa tristament la nostra carn.” Finalment, cal destacar un cant desolat a Catalunya que és “Cançó de bressol” i una evocació de la Girona franquista de la seva infantesa a “A la ciutat perduda”; dos exemples de geni que segons en quines mans naufragarien pel que tenen d’obvietat, però que en mans de Comadira esdevenen dues peces d'un valor excepciónal, tant pel risc d'afrontar dues menes de composicions injuriades per bona part de la crítica actual (considerades carrinclones, provincianes i jocfloralesques), molt renuent davant determinades formes que es consideren superades, com pels resultats que obté.

 

Lent esdevé el llibre de poemes de Narcís Comadira que més m’ha satisfet. Se’l nota en un moment creatiu de màxima concentració de totes les seves qualitats líriques, malgrat la lentitud de les entregues, i que algunes de les peces vinguin de més enrere ("En lloança de les pedres rebeques" el va escriure el 2008 en motiu d'una exposició). Res de forçat, ni d’artificiós, tot el contrari: el discurs líric del poeta es nota tan interioritzat que flueix amb una naturalitat esplèndida, sense por, amb la seguretat d'una vida afiançada. Havent-ne vist de tots colors, no li cal trair-se o forçar-se, sinó ser ell mateix, i transmetre’ns l’estat vital de la maduresa: una oscil·lació bellament melangiosa entre la bellesa de viure i la tristesa de la pèrdua. Bravo per Comadira.