Impressions empordaneses

-Navata. La primera notícia que em donen quan arribo a Navata és que des de fa vint anys aquesta població de l’Alt Empordà organitza una Nit de la Poesia amb un gran èxit i reconeixement per tota la zona. Aquest cop, però, l’aforament és més modest, i per això ocupem el Bar del Sindicat. M'apunto mentalment, però, el mes de maig del 2013, quan l'organitzin, per assistir-hi per poc que pugui.

-Quim Ponsa. Fa de cicerone i mestre de cerimònies al recital de Navata. Trempat, somrient, enginyós, més tard em sorprèn amb un grapat de poemes que oscil·len entre el lirisme vitalista i curós de la bellesa quotidiana, la reivindicació incendiària (l’endemà, a Figueres, llegeix un poema que juga amb la relació d’amor/odi amb la tramuntana dels empordanesos, agitadora dels incendis dels darrers dies a la zona) i l’humor irreverent i estripat. Amb el músic Albert Cuevas, que ens acompanya a la guitarra quan recitem, forma el duo Dit i fet, i assagen unes paròdies publicitàries que ajuden a variar el to de la vetllada. No tot ha de ser ànimes despullades, reflexions greus i delicadeses a flor de pell; l’oscil·lació de l’ànim és un dels efectes positius de tenir un grapat de gent tan variada com són Versos.cat.

-Miquel Pascual. El mestre Albert es desdobla per uns instants: fa parella amb un altre amic, en Miquel Pascual, andalús catalanitzat fa un fum d’anys i posseïdor d’una llengua d’arrel osonenca amb què destil·la unes cançons intel·ligents però tristes. Des dels anys vuitanta, en què va abandonar la música per coses de la vida, es dedica a la poesia, passeja els desencisos vitals i sobretot sentimentals pels versos, i guanya premis, un rere l’altre, segons em diuen. Em passa un dels seus llibres i em faig meus dos versos excepcionals: “Exercicis d’enyorança, / arquitectura de mots”. Un leit motiv que pot servir per al meu llibre Poesia per a carnívors, on la carnassa sentimental que m’ofereix la memòria estructura els seus versos. Llàstima que ja el tinc editat, perquè si no fos així, els versos d'en Miquel ocuparien el primer lloc de les citacions. Aquí teniu un tema enregistrat, on comprovareu que els arranjaments musicals també valen molt la pena.

-Varal de Poemas. A Palamós, en Raimon Gil Sora i la seva dona, la Valéria Càndida de Araújo, fundadors de l’Associació Cultural Fundo do Nosso Quintal, organitzen el recital i ens acullen a casa seva per passar el cap de setmana. De fa uns anys que proven de promoure la poesia brasilera a través de traduccions i d’una revista (Varal de poemas) que, de moment, només té un únic número, publicat el desembre del 2010. Berimba de Jesus, Aline Binns i Caco Pontes conformen el recull i exemplifiquen un moviment poètic anomenat “maloqueirista”, que s’aixopluga sota l’autoedició en fotocòpies, la distribució pels indrets públics, l’actuació al carrer, la performance i la identificació amb la gran urbs i els seus habitants, per més senzills que siguin (o precisament per això). Una poesia combativa, que no evita el lirisme però el materialitza per fer-lo a mides quotidianes:

ARRELS. Vaig omplir-me la mà amb l’aigua de les llàgrimes, / No per beure-les o per rentar amb aigua vessada els ulls, / Vaig regar la terra dels meus peus, / Vaig fortificar amb llàgrimes que no vull vessar mai més, / Les arrels, el meu saber i el meu sentir. (Alinne Binns)

-Agullana. Quan hi arribem, tinc l’estómac revoltat. Potser han estat les corbes de la carretera, o potser l’escenari dantesc dels boscos socarrimats, la terra calcinada, i un silenci dens i ominós envoltant els arbres, que s’alcen despullats cap al cel, com falanges esquelètiques d’ancians. El dia abans, en Raimon i jo parlàvem de poesia i poetes, i jo anomenava Robert Frost. Ell em va comentar que li agradava, però no prou, per una sensació de desassossec incòmode. “Veus? Aquest paisatge és frostià”, em diu en Raimon, fent-me present en paraules a través d’una nova adjectivació la feredat que ens provoca tanta naturalesa morta al nostre voltant.

-Mark Spitz. Mai com aquest estiu m’ha aclaparat un sentiment tan bèstia com el que descriu en Raimon Gil Sora al final d’un dels seus millors poemes, “Mark Spitz”, inclòs al seu llibre Vida menor, un llibre que heu de descobrir sens falta.

MARK SPITZ. Tres cops a la setmana creuo el carrer / dels enamorats per anar a la piscina / municipal. Em trec la roba, la guardo / a la taquilla, faig estiraments, sospiro. / La piscina està sempre plena de nens / que no es cansen mai de ser-ho, però / la meva infància queda cada cop més            / lluny i jo nedo i tan sols procuro no / oblidar mai el número, com un amor / o una promesa antiga, perquè la vida / ha estat sempre aquest continu nedar / d’un costat a l’altre per arribar enlloc.

La vida, aquest nedar d’un costat a l’altre, m’ha dut aquest estiu arreu i enlloc. El futur està més travat i irreconeixible que mai. No sé quina cara em farà al setembre. Suposo que per això m’he donat a la botella literària amb el consum etílic d’una nissaga fantàstica, Cançó de foc i gel, de George R.R. Martin, un cassallós nyap literari amb una història fulletonesca que em té, però, ben enganxat. No em fa cap vergonya admetre-ho, tots els homes i dones tenim vicis i virtuts que cal acceptar i comprendre. La quota de veritats ben orquestrades ho he deixat per a la poesia, que llegeixo tanta com mai abans. Cada vegada em costa més encarar-me a segons quines històries i quins tons, que posen el dit massa cops a la nafra. Deu ser una cosa passatgera. Ja sabeu que sovint m’esquinço entre dues naturaleses o necessitats, la de la fantasia exquisida i l’autoria estilística. Saki i Magris, Borges i Sebald, Lovecraft i Melville, Bradbury i Dostoievski... La barreja, com la que fem a Versos.cat quan recitem. Potser aquesta és una bona idea amb què quedar-me, després de tot.

Un dels secrets del viure té una arrel verbal: les conjugacions.