17.7.12

"País de vent", de Jordi Llavina


EL PAÍS DE CADASCÚ

Ressenya publicada a la revista Poetari, núm. 1, abril 2012

“He hagut de crear la meva memòria. / Vinc d’una família que odia el passat”. Amb aquest parell de versos significatius s’inicia el darrer llibre de poesia de Jordi Llavina, després d’un recorregut literari que l’ha dut els darrers anys a traslladar els elements més identificatius de la seva prosa –gènere amb què es va iniciar als anys vuitanta– a la poesia. D’aquesta necessitat de memòria personal neix una mena de país metafòric, que comprèn els àmbits geogràfic i emocional “per començar a bastir, sense saber-ho, / una naturalesa inèdita, / una cosa semblant a un món ben nou”, el país de vent del títol. Per transmetre’ns-el, el poeta s’ajuda d’aquests elements que esmentàvem: d’una banda, el gust pel detall incisiu fins a extrems de vegades anguniosos, d’on intenta extreure la poètica de la quotidianitat que basteix la realitat circumdant i que dóna un cert sentit als gestos propis i aliens; de l’altra, l’ús d’una llengua esmolada que, en aquest cas, aposta per un equilibri rítmic i mètric madurat des de La corda del gronxador i Diari d’un setembrista. Tot plegat prefigura un llibre d’aires clàssics, una nova volta de rosca de l’estil propi a la recerca del perfeccionament, endinsant-se en les arrels personals i creatives. D’aquí sorgeix el llibre més honest, malenconiós i sòlid que li hem pogut llegir a l’autor penedesenc.  
L’estructura del llibre ens du per cinc aspectes diversos que conformen el país de vent llavinià. El primer bloc de poemes, “Caça menor”, estableix una sèrie d’analogies entre el comportament animal i humà, fent inversió dels plantejaments de la faula (aquí, són les qualitats animals que veiem reflectides en l’ésser humà), fins al punt que el grinyol d’un gat evoca al poeta el dolor físic d’una nena i el dolor anímic d’un vell, tots dos actuant paral·lelament i convertint-se en contrapunts existencials. Tanmateix, malgrat les contrarietats, els homes i les dones ens aferrem a l’impuls biològic: “com polls al cap, formiguegem els homes / a l’escorça del món”. El segon bloc, “Fruita gebrada”, recupera el to dels llibres anteriors, ja que retrata escenes de la quotidianitat que, com si fossin una imatge congelada, a través dels detalls més petits revelen alguna veritat de gran càrrega simbòlica. Un dels millors poemes, i que millor examplifica aquest exercici, és “L’abast de la mà”, on el poeta observa el món que l’envolta i l’amida “amb el cartabó del pam”: el joc visual i de perspectiva li serveix per representar el concepte poètic que el guia (el món des de la subjectivitat i l’experiència). La natura segueix molt present en aquest apartat, més que en altres ocasions, amb “Natura descalça”, “El gessamí” i “Cireres ferides”.
Els tres blocs que culminen el recorregut geogràfic vénen de la mà, ja que successivament reflexionen sobre tres topònims de l’experiència humana més emotius: les relacions sentimentals (“Contracor”), la vellesa i la mort (“Carpeta d’ombres”) i l’experiència llaurada pel pas del temps (“L’endemà d’abans-d’ahir”). En ells, s’hi apleguen evocacions de persones desaparegudes (“Anunciació”) i simbolismes naturals sobre la mort (“Mutilació”) amb imatges sobre el llegat natural de la vida (com a “Queixal de nen”, on hi apareix “un queixal del meu fill, tan fruit madur, / primera pedra descartada / pel fonament de l’home”).    
País de vent és al capdavall l’entrada de Jordi Llavina en la maduresa poètica, en la confirmació d’una proposta que ha anat afermant i que aviat tindrà la seva continuació amb Vetlla, un llarg poema narratiu amb què ha guanyat el darrer Premi Vicent Andrés Estellés. Com ja pressuposa el títol, Llavina continua per la zona crepuscular de la vida, aquella que, malgrat la penombra, dimensiona els fets a mides més naturals i objectivables, més apamables per a la raó i per a la poesia.
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.