"Ni un pam de net al tancat dels ànecs", de Jordi Valls


POEMES DE RESISTÈNCIA

Ressenya publicada a la revista Poetari, núm. 1, abril 2012.

D’ençà el Premi dels Jocs Florals de Barcelona obtingut el 2006 amb Violència gratuïta, el nom del poeta colomenc Jordi Valls ha passat a la primera línia de la poesia catalana. Diu el reduccionisme categoritzador que practica una poesia urbana crítica i mordaç, en la qual el desbordant món en crisi contínua del segle XXI hi troba el seu ressò exposat com a experiència anihiladora de l’ésser humà. Però aquest és un punt de vista simplificador que obvia les diverses direccions cap a on Valls versa la seva obra, sobretot des que l’any 2010 publiqués Felix Orbe, punt d’inflexió i senda per la qual discorren de bell nou els poemes de la seva darrera entrega.
Ni un pam de net al tancat dels ànecs neix com un homenatge irònic i enjogassat de tres noms de la poesia de Santa Coloma de Gramenet: Josep Gual, Joan Argenté i Màrius Sampere. I la seva petja és ben evident no només amb les citacions del principi del llibre, sinó també amb la construcció lingüística dels poemes que el conformen. Tots ells són autors sorgits els anys seixanta i setanta, que han anat trobant el reconeixement amb posterioritat i que des de llavors han esdevingut referents locals (ràpidament universalitzats) de la resistència cultural, lingüística i social. I en una conjuntura com l’actual, amb la crisi de tot un sistema socioeconòmic i de valors, l’aparició d’aquest poemari no deixa de ser un somriure sardònic del seu autor, que cerca la millor manera de traduir aquesta situació i les seves reflexions a través de la paraula, evitant de caure en el pamflet o en la descripció estèril.
El to que pren Valls es descoratjador des de la primera pàgina, malgrat que malda per l’existència d’una “Revolució”, conseqüència final de tota una llarga i interminable enumeració d’actes. “El quart assalt” rebla el to quan conclou que “hi ha moltes formes de perdre”. A partir d’aquí, Valls encadena una sèrie de poemes que es donen pas l’un a l’altre per reflexionar sobre diversos elements de l’existència humana: la brevetat del temps (“De sobte”), el determinisme de la derrota (“Karma?”), les recerques inútils abocades a la nostàlgia (“El crani de Moisès”)... “A les seves mans” ens mostra una partida d’escacs i una mosca que la sobrevola: qui som, els peons que mouen els jugadors o la mosca, que al final “davalla rostida pel llum / penjat del sostre”? Tant se val, perquè al capdavall “la partida s’acaba / com comença, tot és a les seves mans”. Val a dir que tot depèn de la capacitat de resistència, i aquí és quan el poeta pren la primera persona per establir un compromís amb la visió que perfà: “fes com jo, que no t’entabanin, / la meva flama no és pas l’única / però a cada glop és més alta”. La flama de la poesia es traspassa al lector: “aquest és el teu poema. Fes-ne el que vulguis”, i el commina a oblidar l’intermediari, el poeta: “viu-me!”.
Valls culmina l’obra amb una tríada de poemes molt interessant, que tanquen algunes de les portes fins ara obertes: tanmateix, n’obren de noves, però serveixen per enllaçar alguns dels temes encetats anteriorment. A “Sobre el cor” comenta que “no és l’amor, és la manera d’estimar / que ens va definint el caràcter”. Per això és important no desatendre’l, perquè pot provocar l’alçament de “murs domèstics”. A continuació, però, com a resposta, “La guerra freda” tracta de les desavinences i la impossibilitat de conjugar els oposats: “A la trencadissa fuig el pacte, / la condició serà intentar-ho”. I finalment, a “Oratori”, sura la sensació que en aquesta posada en escena que és la vida sempre acaben rient els mateixos, a grans riallades, i a sobre sense cap altre objectiu que l’autocomplaença: “això els excita, la mística de plom / que l’orador va fonent i en fa carcassa”. La buidor, tant del riure dins l’espai clos com de la paraula, és el desenllaç descoratjador de l’obra.
Ni un pam de net... és un llibre de batalla, gairebé de barricada, en el qual Jordi Valls no diu res que el lector no sàpiga, però el convida a veure-ho sota el prisma de la metàfora poètica, prenent tres direccions variades que mostren una lectura atenta dels poetes que abans referíem: el compromís cívic i crític de Gual, el realisme transcendent d’Argenté i la metafísica quotidiana de Sampere. És per això que Valls demostra la virtut de brindar-nos poemes d’una complexitat evident en un sentit de complexitat ascendent: és evident la seva validesa com a paràbola de la realitat, però amb suficient espai com per deixar respirar el lector i donar-li noves opcions de joc. 

Comentaris