5.7.12

"Ingènuament protocol·lari", de Josep Fàbrega i Selva


INGENU PERÒ LÚCID

Ressenya publicada al núm. 1 de la revista Poetari, abril 2012

La incertesa és un estat psicològic que acompanya en més o menys mesura tots els estats vitals de l’ésser humà, i l’experiència serveix per contrastar-la amb un rigor creixent, però no necessàriament clarificador. “No deixo petja, / enllà de mi mateix. Sóc ric de dubtes”, una afirmació feta per la veu poètica del sexagenari Josep Fàbrega, qui des de fa uns anys aprofita la jubilació per fer-nos-en partícips amb la publicació de sis poemaris en poc més de tres anys, una activitat que contradiu positivament els seus versos. A Ingènuament protocol·lari, l’exercici poètic esdevé més desencisat i honest que mai, però mentre al poeta li serveix per despullar-se i desmuntar-se, al lector li serveix per prendre les peces del trencaclosques humà i observar les petiteses d’una vida engrandides per la musicalitat dels decasíl·labs, el treball gairebé agrícola de la llengua i una tendència agraïda de besllumar alguna claredat enmig de tanta foscor crepuscular.

El pas del temps i els seus estralls, que desemboquen en la vellesa, és l’eix temàtic vertebrador de l’obra, acolorida amb tons obscurs i autumnals manllevats d’una naturalesa (“Cada dia, la llum que s’esllangueix / juga a escacs amb la Mort”) que esdevé el teló de fons de la vida del poeta. Com qualsevol altre, aquest segueix un protocol formulari per encarar aquesta nova etapa vital, que consisteix en tres parts que compartimenten l’obra: l’oblit, les renúncies i les incerteses. En el primer cas, es tracta d’una exigència del temps. Per palesar el seu pas accelerat, el poeta mira al seu voltant amb ullada heraclitiana: “No busquis la quietud a tocar l’aigua”, “S’han apagat tots els fanals que l’alba / va encendre abans-d’ahir”, “S’han despullat tots els camins que em feien / d’aixopluc, coartada i lluentó”. Tanmateix, “el temps no pesa”, i la consciència s’adona que amb “la pau amb mi mateix” baixen les defenses i el sobta “una glopada de no-res”. Aprofita per passar comptes tot garbellant “les sentències del temps” per comprovar “si són els desenganys allò que compta”. És evident que la paraula i el seu ús, en algú avesat a la necessitat compulsiva del vers, esdevé fonamental per afrontar-ho: “el Vers es farà carn i ens darà vida”, tot i que les contradiccions internes, que desemboquen en la incertesa de la darrera part, el fan pensar en algú que se sap “ofegat en les paraules”


La riquesa lèxica de Fàbrega acompanya el viatge que emprenem quan va desgranant un poema rere l’altre, quan va donant alternativa a les diverses reflexions que prenen del paisatge metàfores i paral·lelismes, i per fer-ho és evident que ha de tenir vocabulari adquirit pels anys passats i la terra viscuda. Per tant, la incertesa del poeta es va convertint paradoxalment en solidesa als ulls del lector, que va coneixent la base sobre la qual se sustenta la seva composició poètica. I així, el diàleg constant entre vida i verb, aquest anar-se donant la mà, ens farà adonar de les riqueses que el poeta no sospita o almenys posa en entredit, potser per aquesta ingenuïtat protocol·lària que resa el títol.


La segona part, “Protocol de renúncies”, ve encapçalada per un extraordinari poema de Jordi Pàmias que defineix la despersonalització de l’home actual: “l’home ja no es troba amb ell mateix. Una buidor infinita l’envolta”. Els primers poemes parlen del dubte (“Cada pregunta és un punyal. Desesma”), de la mentida (“la vida / és el mirall de falses aparences”) i tenyeix de foscos més hivernals el to de l’obra. L’estiu, lligat al pecat i els somnis, ha de ser enterrat per anar-se’n “sense records”, i el poeta passa comptes per concloure que “viure és passar els anys, i que no importa / en quin forat de món coves les hores”. Per acabar-ho d’adobar, arriba el tercer acte, el de les incerteses, en què apareix amb més força que mai la reflexió sobre l’acte creatiu, “una forma tan toixa com una altra / de viure al buit i perdre bous i esquelles”. “Tot són paranys: la vida i les paraules”, tot i que la paraula “també és la Pàtria”. “No garanteixen res, els fulls guixats”. Així, es produeix una tensió irresoluble entre voluntat i realitat, que als ulls del poeta cau més de la banda del fracàs. 


La poesia de Josep Fàbrega esdevé un vell pou trobat enmig del camí, arcaic pel que té de forma de vida obsoleta (vista des de la nostra actualitat, és clar), però amb una profunditat aparentment inaudita, arribant fins a la deu d’aigua del vers amb una facilitat enganyosa. Un declivi profitós per al lector, que té al seu abast un bon gruix de material per bastir sentit a partir de la davallada que s’hi descriu, un procés invers que confirma la qualitat de l’obra.  

 

3 comentaris:

  1. Bona nit, aquesta revista es pot aconseguir en paper en algun lloc?
    Gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, pots aconseguir "Poetari" en llibreries especialitzades. Si no, dirigeix-te a aquest bloc per a qualsevol qüestió: http://poetari.wordpress.com/

      Salut!

      Elimina
  2. Hola! He seleccionat i t'he atorgat els Premis Liebster.
    http://rcanovalls.blogspot.com.es/2012/07/premi-sliebster.html

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.