12.6.12

Ray Bradbury


Setmanes abans del seu traspàs vaig ensopegar a la llibreria amb un exemplar de Les cròniques marcianes, edició de butxaca de Proa, traduït fa un grapat d'anys per en Quim Monzó. Feia molt de temps que l'havia llegit de la biblioteca, i només en recordava el bon regust que em va deixar i la voluntat d'adquirir-lo, així que no m'ho vaig pensar dues vegades. Com tantes altres coses, me n'havia oblidat i ara volia esmenar-ho. Però va quedar al fons de la pila de lectures pendents, i no ha estat fins ara, quan m'he assabentat de la desaparició del novel·lista nord-americà, que l'he recuperat per tornar-lo a gaudir. Abans i tot d'aquest havia llegit la seva altra obra memorable, Fahrenheit 451, una distopia terriblement depriment, però he preferit submergir-me en el lirisme malencònic i humanista d'una obra bella, més propera al fantàstic que a la ciència-ficció.

Ray Bradbury no ho va negar mai: estava més preocupat pels homes i les conseqüències dels seus actes en situacions fabuloses, que no pas en descriure les meravelles tecnològiques del futur. Això fa que les seves narracions desprenguin un aire naïf, i els seus universos tinguin l'encant de la maquinària analògica, per molts coets que hi surtin. De fet, això també respon a un plantejament molt particular de Bradbury que es veu reflectit en els marcians: el desig d'unir ciència i art de forma harmònica, cosa que fa que els habitants del planeta roig fusionin el seu hàbitat privat amb la naturalesa.

Les cròniques marcianes és un conjunt de relats més o menys breus que compendien l'arribada de l'home al planeta Mart, la desaparició dels marcians i la colonització de la raça humana. No hi ha gaire misteri i aviat veiem el paral·lelisme evident que l'autor estableix entre aquesta colonització i les altres empreses pels europeus, totes elles basades en una supremacia tecnològica i econòmica, en benefici de l'explotació d'un territori. D'aquí la importància d'un relat esfereïdor, el millor de tot el recull al meu entendre, "...i la lluna continuï brillant", que resumeix aquesta idea que travessa de cap a cap l'obra. D'altra banda, l'habilitat de Bradbury li permet combinar una facècia ben divertida com "Els terrícoles" amb relats més ombrívols i intuïtius com "Ylla", o fins i tot amb la bellesa simple de "El matí verd".

Tots lamentem la pèrdua de Ray Bradbury, però també és veritat que per sort ha viscut una vida llarga, en què ens ha deixat un bon grapat d'obres ressenyables, i una visió de la ciència-ficció (i per extensió, del gènere literari) molt oberta i rupturista, tal com a mi m'agrada. Per això Jorge Luis Borges deia d'ell que era un autor més aviat fantàstic, perquè com en el cas del geni argentí, el gènere era simplement els fonaments ben arrelats des dels quals alçar l'ambició cap a altres esferes, això sí, sempre des de la humilitat i el bon ofici. 

1 comentari:

  1. Una gran perdua, la de Bradbury. Un escriptor amb la capacitat d'utilitzar el futur per satiritzar el present.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.