"Vida menor", de Raimon Gil Sora



Dec ser de les poquíssimes persones que ho afirma, però he de reconèixer que la crítica literària m’ha donat algunes de les millors alegries en descobrir-me lectures espectaculars, vibrants, inoblidables, que depenen d’un criteri independent de les campanyes publicitàries que imperen en el negoci editorial. Però encara hi ha una satisfacció més gran, que és esmolar el propi olfacte per acabar descobrint-les per un mateix, adonant-me que en mig del bosc he ensopegat amb un bolet que sobresurt d’entre tots els altres.

És el que em va passar fa un parell d’anys amb la poesia de Raimon Gil Sora (Palamós, 1979), participant del grup Versos.cat. Un home silenciós, senzill, humil, que recita els seus poemes en veu baixa i una mica apressat, com qui no vol fer nosa. De seguida vaig atènyer el repòs i la parsimònia de la seva mirada lierària, la creació d’una atmosfera lírica que m’atreia (hi sentia una afinitat immediata, amb els capvespres tenyits per les melodies de jazz, la melangia imperant, la tossuda realitat imposant-se al somni en un contrast absurd, la senzilla i gairebé improvisada delicadesa de les seves paraules...). I finalment, en llegir la prosa poètica que elabora, vaig adonar-me que acabava d’ensopegar amb un poeta de capçalera.

Vida menor (Paralelo Sur) és el seu bateig editorial, però com si no ho fos, talment com si es tractés d’un nou volum dins d’una carrera ja consolidada. No li calen més elements per amanir i presentar els seus poemes que un títol resolutiu, abastador, justíssim: les frases de lirisme contingut de Gil Sora burxen en la intranscendència de la vida anònima (“perquè la vida ha estat sempre aquest continu nedar d’un costat a l’altre per arribar enlloc”, “Mark Spitz”) i n’extreuen una bellesa bruta corprenedora. L’amor, absolutament deslligat de qualsevol beneiteria naïf, s’hi passeja com un “enorme i despintat buc” (“Amor perifèric”) sense port, un anar i venir que angoixa el jo poètic, perquè la possessió (malgrat que el seu concepte d'amor està als antípodes d'aquest sentiment vulgar) implica la pèrdua. D’aquí neix la necessitat de llegir i escriure, tot i els dubtes (“Era un poema d’aquest llibre que ara llegeix i dissecciona una noia dins la lentitud del tren de rodalies. Voldria dir-li que no li servirà de res, potser només per sentir-se més desemparada i sola”), tot i tractar-se del reflex d’una utopia (“Calia fer sortir altre cop el verd sota els peus, encara que fos una tasca impossible, llavors no sabia que això volia dir escriure un poema”). Una activitat refermada per lectures i músiques que es despleguen amb naturalitat, ja que formen part del decorat quotidià del poeta que descriu en les teles de la seva poesia.

Precisament, l’estil de l’escriptura de Gil Sora recorda el jazz que s’hi passeja: els versos flueixen amb naturalitat però d’un punt a un altre de forma sobtada, improvisadament, com una jam poètica. Mai saps cap a on virarà el tema, malgrat que els inicis focalitzen sobre l’ambient i el to (“Aquest matí d’hivern”, “La tarda és una cadència trista de Satie”, “La nit és freda i es va filtrant”), i aquest cop de volant afegeix interès a la lectura. El mateix acte d’escriure és vist pel poeta com un exercici involuntari: “Ara escric poemes sense cap pretensió, com el vent ondula l’herba dels camps o les nits d’aquell amor que mai va ser.”  

No sé com us ho fareu, però heu d’aconseguir Vida menor de Raimon Gil Sora per no perdre-us una experiència poètica de primer ordre. Aquest estiu podeu tenir l’ocasió de comprar-li al propi autor en la sèrie de recitals que farem la gent de Versos.cat per l’Empordà, la seva terra. Mentrestant, aquí teniu un parell d'enllaços on trobar alguns dels seus poemes:



En Raimon també escriu un blog propi, Subtítols, on de tant en tant hi penja comentaris sobre poesia i traduccions de poetes brasilers, una tasca que fa conjuntament amb la seva dona. Finalment, us deixo amb un dels poemes que més m'agraden de Vida menor.
 

PAISATGE AMB NEU

Al principi Déu va crear el viatge i el dubte
i després la nostàlgia. Ara creuem la nit entre
la neu i el silenci i els fars encesos del cotxe
amb prou feines il·luminen uns pocs metres
de futur enmig de la foscor. És absurd mirar
el passat pel retrovisor i parlar de la promesa
hipòcrita d’una altra primavera. Fora fa fred
i els flocs de neu cauen damunt el parabrises
amb silenci mentre Damien Jurado ens parla
d’amors perduts. Avancem amb la seguretat
de saber que som dos a contradir el temporal. 

Comentaris