Jacint Verdaguer



A risc que em titlleu de friki, us he de fer una confessió: de tant en tant, un matí de dissabte o de diumenge, quan disposo del menjador per a mi sol sense moros a la costa, m’agrada arrepapar-me al sofà, agafar un bon llibre de poesia i declamar els seus versos en veu alta. Però no pas un llibre qualsevol, sinó un que disposi d’una llengua i una cadència nascudes per ser pastades en l’oralitat, per ser mastegades i degustades amb la mateixa atenció i passió que un enòleg.

Va, ara no em direu que no ho heu fet alguna vegada. La poesia, la bona poesia, no s’acaba en el paper en blanc. No obstant això, és cert que grans autors i grans obres es gaudeixen millor en el silenci reclòs en un mateix, perquè ens parlen massa a cau d’orella. Però d’altres tenen una veu poderosa, que et ressona dins el cap amb tanta força que arriba un moment que necessites exterioritzar-la. És el que em passa amb Jacint Verdaguer, de qui fa un temps he recuperat Canigó i vaig fent a petites glopades immersions en els cants que el conformen. Feia anys, molts anys, que no retornava al mestre de Folgueroles, pel record llastat pels anys universitaris que en servava. No ens enganyem: vaig tenir grans professors que em van fer estimar les seves dèries literàries, però d’altres no ho van aconseguir, ans al contrari, me’ls van fer allunyar.

Però vet aquí que intuïa el meu error, intuïa que una nova capbussada en el lingüístic mar procel·lós de mossèn Cinto no se’m faria tan costa amunt com pensava (ara mateix tinc un nivell més alt que llavors) i em serviria per seguir creixent, per omplir els pulmons de semàntica històrica, tan ferida de mort amb el català actual. I això que l’escriptura de Verdaguer és prefabriana, i es nota molt en un bon grapat d'aspectes. Però ho compensa l’autenticitat i la robustesa de moltes de les paraules emprades, el treball d’orfebre que fa amb la sintaxi, adaptant-la i flexibilitzant-la per a una munió d’estrofes, ja que el text va canviant la forma, alternant art major i art menor en funció de les necessitats del cant.

També hem d’agrair l’adaptació ortogràfica que fa del text Narcís Garolera, en aquesta edició del 1997 per a Quaderns Crema. Segons se’ns indica al volum, Garolera restitueix les formes lingüístiques originals del poema, “arbitràriament modificades pels editors al llarg de gairebé un segle”. El fet és que l’edició és un volum tremendament disfrutable, que restitueix la gran tasca de Verdaguer. En el fons, la història llegendària que ens explica és una excusa per posar en marxa tots els mecanismes que li permetia una llengua que havia arribat a un estat de degradació intel·lectual penós, de vegades per culpa dels propis catalans.

Us deixo amb un fragment del Cant Quart, “Lo Pirineu”, un excel·lent fragment descriptiu on posa en joc tot el seu talent, i que és dels que més m’agrada de declamar:

“Quins crits més horrorosos degué llançar la terra
infantant en ses joves anyades eixa serra!
Que jorns de pernabratre, que nits de gemegar,
per traure a la llum pura del sol eixes muntanyes
del centre de sos cràters, del fons de ses entranyes,
com ones de la mar!

Un jorn, amb terratrèmol s’esbadellà sa escorça,
Resclosa d’on al rompre’s brollà amb tota sa força
un riu d’aigües bullentes d’escumes de granit,
que al bes gelat dels aires se fixa en la tempesta,
i el mar llançà, per fer-lo més alt, damunt sa testa
sos peixos i son llit.

Passaren anys, passaren centúries de centúris
abans que s’abrigassen de terra i de boscúries
aqueixes ossamentes dels primitius gegants,
abans que tingués molsa la penya, flors les prades,
abans que les arbredes tinguessen aucellades,
les aucellades cants.

Pel gel i rius oberta, prengué la cordillera
agegantada forma de fulla de falguera;
com solc sota l’arada quan cada vall s’obrí,
quan a l’amor i vida la plana fou desclosa,
Déu coronà la cima més alta i grandiosa
d’eix guaita gegantí."

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada