12.5.12

Ciència-ficció i fantasia en català: una odissea espacial?



Una de les tasques que acostumo a fer per sobreviure és la correcció de textos. Properament apareixerà un dels darrers treballs que em van encarregar, amb el títol de Quins clàssics!, antologia de textos clàssics universals compilada i editada per Carme Puche. El llibre, dirigit a un públic jove per formar, o a un d’adult amb poca iniciativa lectora, presenta en poques pàgines els arguments d’obres irrenunciables per a qualsevol canon literari: Divina Comèdia, La Ilíada, Frankenstein, Moby Dick, La metamorfosi, El retrat de Dorian Gray... Un bon assortiment de títols, dels quals l’autora intenta respectar el to i l’estil, malgrat la simplificació que suposa resumir obres de vegades ben extenses en cinc, deu o quinze pàgines. La seva correcció m’ha servit per refrescar les trames de llibres que, malgrat la seva popularitat, o bé no he llegit mai (cas de La Ilíada), o bé vaig llegir fa molt de temps i no els recordo gaire (Dràcula, Frankenstein, La metamorfosi...). És una llàstima, però la nostra brevetat vital ens condemna a seleccionar les lectures i a no poder dedicar-hi tot el temps que voldríem. De vegades, és millor llegir-ne uns quants de ben triats, pels quals sentim més afinitat, i no pas obligar-nos a triar-los perquè sí, perquè toca. Tampoc sóc tan taxatiu com en Sergi Pàmies, que opina que els clàssics s’han de llegir a partir dels quaranta anys, quan ja disposem de prou bagatge per apropar-nos-hi.

Una de les lectures presents en el recull és El retrat de Dorian Gray, d’Oscar Wilde. Recordo que la vaig llegir ara fa un bon grapat d’anys en una edició traduïda al castellà i editada a l’Argentina que em va costar quatre duros, però que tenia un to lingüístic infecte. A propòsit de Wilde: uns diumenges enrere, tot passejant pel mercat de Sant Antoni de Barcelona (bé, per la carpa que el substitueix), en una de les paradetes vaig ensopegar amb una versió d’El fantasma de Canterville i altres contes, editada els anys noranta per Barcanova a la col·lecció “Els Argonautes”. Ja us n’he parlat altres vegades: es tracta d’una col·lecció desapareguda ja fa temps, de la qual el 1992 vaig llegir El gat negre i altres narracions i L’illa del tresor, i me’n vaig enamorar. A banda d’una lletra agradable de llegir i d’il·lustrar-los amb gust, tots els volums disposen d’un extens apèndix on se’ns parla de l’autor, de l’obra i de l’època, una tasca de contextualització excepcional. Durant els anys he anat recollint diversos títols, i en la meva biblioteca particular ocupen un bon lloc al costat de “L’Arcà” de Laertes, una altra de les grans col·leccions del nostre país, aquesta encara en funcionament.

Llàstima que d’altres iniciatives en el camp de l’edició de gèneres més introbables en català (estic pensant en fantasia i ciència-ficció) no han disposat d’una vida tan llarga. És el cas de les traduccions catalanes d’Edhasa, de les quals tinc per casa Els androides somien xais elèctrics? De Philip K. Dick (el llibre d’on va sortir l’esplèndid film Blade Runner de Ridley Scott, un dels meus favorits), Els llibres de Terramar d’Ursula K. LeGuin o El Silmaríl·lion de J.R.R. Tolkien, tots ells a la col·lecció “Clàssics Moderns”, on compartien espai amb Virgina Woolf, Céline o Joyce. Encara més especialitzada era “Pleniluni”, tota ella de ciència-ficció, on s’havia traduït Duna de Frank Herbert, Isaac Asimov, Arthur C. Clarke, Philip J. Farmer...

Què ho fa, que aquests gèneres no acabin de trobar el seu lloc en el mercat en català? Ho atribueixo a la feblesa editorial de la nostra llengua, que ha hagut de reivindicar-se a través de la traducció dels clàssics indispensables de primera línia (dels quals fins i tot moltes vegades ens manquen noves edicions o posades al dia), deixant de banda obres de gran qualitat, però que no oferien una pàtina de prestigi tan elevada. També per l’esnobisme de molta gent, que considera la fantasia i la ciència-ficció gèneres de poc interès, molt mercantilitzats, quan també tenen els seus propis clàssics de qualitat i referencials. I finalment, perquè per influència de la literatura francesa a casa nostra el realisme s’ha imposat com a destil·latori narratiu de les ínfules intel·lectuals, considerant la fantasia o la ciència-ficció com a faules d’infantesa i adolescència hiperimaginatives, i per tant molt allunyades dels “grans temes” que preocupen l’home contemporani. Una sèrie de tòpics i prejudicis que els ha relegat a la indigència dins l’edició en català. 

És tant l'interès que em desperta el tema que aviat publicaré a la revista Quadern un article més extens. 

2 comentaris:

  1. Ho encertes plenament. Si escrius res mínimament fantàstic et posen directament a la secció juvenil. Es considera de segona fila. Els prejudicis són majúsculs, a la nostra cultura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En aquest sentit, Salvador, sempre he pensat que els anglosaxons ens van molt per endavant. Ja fa temps que han superat allò que Umberto Eco anomenava l'escissió entre "apocalíptics i integrats". De fet, ells són els inventors dels estudis intertextualistes!
      El que sí que és veritat és que la literatura fantàstica és una magnífica porta d'entrada dels adolescents a la literatura. Ho tinc demostrat com a docent. Si qui us dediqueu no renuncieu a produir un producte que literàriament tingui qualitat, no us ha de fer gaire rebuig que els adolescents siguin els lectors principals: en el fons, els ajudareu a engrescar-se per la literatura, que avui dia estan massa abduïts per la imatge. Una altra cosa és la crítica i la seva recepció de les obres que pertanyen a aquests gèneres. A poc a poc, però, van apareixent alguns crítics que tenen un background diferent, no només acadèmic, sinó que han "mamat" cultura popular des de ben petits, i potser per aquí comencen a canviar les coses.

      Elimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.