5.4.12

Un nedador solitari travessant el món



Més deslliurat que mai de complexos i de prejudicis poètics, més singular que cap altre poeta del moment, Josep-Ramon Bach compendia amb el seu darrer llibre un conjunt d’idees i pensaments disposats a fer la guitza i a donar joc als lectors de ments obertes.

Tot i que els seus orígens es remunten al món clàssic, des de l’època dels il·lustrats l’aforisme ha esdevingut un petit caprici lletraferit. Figura que la píndola de reduïdes dimensions lingüístiques però de gegantesques significacions ha donat peu a una instrumentalització de la literatura com a bressol d’un saber que ens ha de dur a millorar els nostres coneixements, ergo a millorar la nostra vida acostant-nos una mica més a la felicitat. Tot plegat, però, no deixa de ser trivialitzacions nascudes de les teories new age tan de moda les darreres dècades, que obliden la ploma destructiva i esmolada de tants i tants escriptors “maleïts”: Baudelaire, Bukowski, Hemingway, Poe, Valle-Inclán, Bauçà...

No obstant això, és veritat que el text breu ha guanyat molt de prestigi en la literatura contemporània, sobretot per la intervenció de les avantguardes. El pols de la vida moderna, accelerat i frenètic, té la seva resposta en la capsula literària, fent de la brevetat i la síntesi valors molt més preuables que la distensió narrativa i lírica d’altres èpoques. L’haiku o la tannka d’origen japonès tenen des de Carles Riba una tradició catalana més o menys arrelada. Aquestes influències asiàtiques són presents en el poeta Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946), autor de veu peculiar i moltes vegades bandejada per inclassificable. Els darrers temps, però, els lectors i creadors més joves l’han redescobert, agraïts davant la singularitat del camí traçat i de la llibertat que exerceix a l’hora de compondre, i ell els ha respost oferint-nos en només dos anys tres volums nous: un de personalíssim, que furga en la memòria personal amb ironia i reflexió, El laberint de Filomena; un homenatge a la poètica asiàtica que tant admira, Versions profanes, i un volum difícil de catalogar, L’enunciat. Un exercici poètic singular que l’acosta a l’esperit de l’aforisme, però en comptes d’extreure una oració dels seus textos, la construeix directament i a consciència. Lluny, però, de voler ser sentenciós, Bach es proposa una reflexió general sobre la poesia, l’acte creatiu i la vida mateixa, cenyint-se a les bases amb què sempre ha encarat la seva obra: ironia vital, insubornabilitat literària i tendresa honesta.

El resultat són 666 enunciats, el darrer dels quals ens vol aclarir el perquè, però ens embolica més la troca: “L’enunciat és una fórmula per aclarir alguna cosa. O l’expressió d’una idea o d’un fet. O la voluntat de ser un aforisme. O, tal vegada, el reclam d’un poema quan neix.” I com el poema, l’enunciat és molt més que tot això; “és una altra cosa”, com diu Sartre i Bach ens recorda. De vegades joc estimulant, de vegades epigrama esmolat (“Hi ha poemes escrits amb tanta intel·ligència, tanta, que ningú no els entén”), de vegades reflexió conscienciosa (“La vida és un error de l’univers, tal vegada una malaltia de les pedres”)... És cert que tots ells poden ser agrupats per temàtiques, però en el fons la intenció de Bach és mostrar-nos un calidoscopi d’idees caçades al vol i quallades per l’esperit que dessuin la seva visió personal i intransferible de la vida, de la poesia, de la felicitat. Potser guanyen per nombre els relacionats amb el seu amor per la creació poètica, que s’expandeix per diverses facetes del viure fins a esdevenir obsessiva (“Entre poema i poema, el suplici de saber que la vida no té sentit sense escriure”), i que el duu a expressar una concepció que rebutja els academicismes i els posats afectats, movent-se sempre entre les satisfaccions i les penúries que comporta una condició, més que no pas un ofici: “Van fer la dissecció del cor d’un poeta i, a dins, hi van trobar un nedador solitari que travessava el món”

I malgrat el que acabem de comentar, Bach tampoc perd l’oportunitat d’exercir la contradicció humana en el seu discurs, una de les màximes per entendre amb honestedat la nostra naturalesa, i afirma que “Si algú vol definir el poema, el destruirà”. De la mateixa manera, hauríem de negar-nos a seguir desconstruint L’enunciat, i simplement submergir-nos-hi quan ens plagui, car és una obra que convida a la necessitat i el vici de la relectura. Ens ajudarà a somriure i a fer volar idees esfilagarsades, i potser ens ajudarà a acostar-nos al sentiment anímic de Bach: “sóc lúdic, tel·lúric i feliç”.
David Madueño Sentís
Article publicat a la revista Quadern, núm. 184 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.