8.4.12

"La nevada del cucut", de Blanca Busquets



Molt de tard en tard, ensopegant-hi gairebé per casualitat, llegeixo llibres d’un cert perfil poc habitual entre les meves lectures, que no tenen un treball específic en l’experimentació o en l’estil, que tampoc pertanyen al meu estimat gènere fantàstic, i que simplement volen explicar una bona història, ben trabada, ben construïda, de vegades recolzant-se en la memòria, d’altres cenyint-se a un present real i mitjanament tolerable, suficient perquè el personatge evolucioni cap a noves maneres d’entendre’l i d’entendre’s. En aquest sentit, La nevada del cucut no decebrà aquesta mena de lectors i lectores habituals, oferint-los l’evolució personal al llarg dels anys de dos personatges femenins que viuen en èpoques ben diferents, però l’existència de les quals es va lligant amb una mena de fils invisibles que la seva autora, Blanca Busquets (Barcelona, 1961), va teixint al llarg de la novel·la.

La Tònia viu en un llogarret perdut de Catalunya a començaments del XX, i escriu d’amagat tot de lletres per buidar el pap d’una vida massa lligada a les convencions del poble i de la seva gent aspra i temorenca, que constitueixen una societat patriarcal de curta volada. Mentrestant, la Lali viu a principis del XXI el seu propi drama personal després d’una infantesa trista i solitària, que li provoca la necessitat de crear una amiga imaginària (la Mila) i d’escriure. Ambdues pateixen a la seva manera el fet de ser dona i el de ser persona perduda, cohibida i incapaç d’atrevir-se a cercar la felicitat. Hi ha massa coses i persones que els lliguen, que les obliguen a actuar d'una manera determinada pels elements que les envolten. 

La nevada del cucut presenta certes peculiaritats que la fan de molt bon llegir. En primer lloc l’estructura, que alterna les lletres de la Tònia, en primera persona, amb els episodis vitals de la Lali, descrits en tercera. El canvi de veu també provoca un lleuger canvi d’estil i de recepció en el lector, i fins i tot m’atreviria a dir que la novel·la s’acosta a dos models d’escriptura basats en clàssics catalans, un dels quals és nomenat al llarg de la novel·la ben sovint. El to íntim, planer però a la vegada líric de la Tònia, amb les seves metàfores arrapades a la terra que l’envolta i a la tradició, em desvetlla un cert record de la Mercè Rodoreda de La Plaça del diamant, mentre determinats aspectes de les històries de la Carena, l’amor pel paisatge i la seva omnipresència, així com certes aproximacions als dos personatges per part de la narradora, em recorden l’estil de la Caterina Albert (prou ja de Víctor Català, al meu entendre, sobretot després de la reivindicació que en fa Busquets) a Drames rurals (amb tot d'històries tèrboles, de sordidesa primària d'aquests encontorns feréstecs) o Solitud.

Tanmateix, és evident que Busquets, tot i esmerar-se en la construcció d’un estil amb una certa ànima i alè líric, no està tan interessada en la construcció lingüística i estilística de les dues grans autores esmentades; en el fons, ella ens vol explicar una bona història, que explori les ànimes de les dues dones protagonistes, que ens desvetlli el xup-xup de misèries i rancúnies que encara és latent en molts indrets en què la gent està massa relacionada amb el passat, i que rendeixi homenatge a les dones escriptores i al gust per la sensibilitat artística. Tot plegat bevent de les pròpies lectures, de la memòria familiar i de la creació imaginativa. Crec que sense gaires més pretensions, d’una forma treballada, que de vegades es força a emprar certs convencionalismes que demostren l’esperit de guionista de Busquets, però que no li passen factura i l’ajuden a sortint-se’n amb prestesa, la novel·la ho aconsegueix, enganxa i arrossega el lector que s’hi deixa endinsar, li transmet una espurna de l’horror que viuen les dones en les societats patriarcals i el convida a pensar que potser mai és tard, sempre que estiguem amatents i disposats a enfrontar-nos a nosaltres mateixos. L’art no ens salvarà, però ens ajudarà a encaminar-nos-hi, ja sigui com a espectadors o com a creadors, i això esdevé un pensament certament estimulant i vertader.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.