"HHhH", de Laurent Binet



Una novel·la sobre la sardana, un compendi de reflexions sobre un riu, un dietari variat sota el nom d’una estació de tren... Cap de les temàtiques referides poden ser classificades amb facilitat en el reduccionista catàleg dels subgèneres novel·lístics, però és evident que es tracta de tres obres que han buscat redefinir el concepte del gènere, que han trencat les fronteres i que han apostat per noves formes d’expressió, tot combinant algunes de les existents. Sempre, això sí, prenent com a fonament l’estil, la veu de l’autor, pilar de l’art i la seducció per a què el lector s’hi endinsi sense prejudicis.

HHhH (títol curiós, acrònim de la frase en alemany “el cervell de Himmler és Heydrich”) comparteix aquesta concepció i fins i tot la porta més enllà, plantejant al llarg de l’obra el dubte de si en realitat es tracta d’una novel·la, i no només això, sinó que posa en dubte el mateix concepte de novel·la. Laurent Binet, el seu autor, a mida que avança en el relat que compendia els fets anteriors i posteriors a l’atemptat aliat contra un dels caps nazis més intel·ligents, cruels i perillosos, també ens exposa els dubtes sobre la feina que duu a terme i sobre l’enfocament que d’altres han fet sobre el mateix tema:

(sobre un amic que ha llegit un fragment de l’obra): “Es queda sorprès, i em respon ingènuament que es pensava que m’ho havia inventat. (...) La cosa m’ofèn una mica, i exclamo: “Doncs no, tot és veritat!”. I penso: “La mare que em va parir, encara no ho he aconseguit...”. Havia de ser més clar a nivell de pacte de lectura.”

“Alhora he dit que no volia fer un manual d’història. Aquesta història és per a mi un afer personal. És per això que de vegades les meves visions es barregen amb els fets comprovats. Ve-t’ho aquí, les coses són així.”

“Ja fa anys que l’atabalo amb les meves teories sobre el caràcter pueril i ridícul de la invenció novel·lesca, una herència de les meves lectures de joventut.”

“Cap lector no recordarà aquesta llista de noms, ¿per què ho hauria de fer? Perquè qualsevol cosa ens entri en la memòria, primer s’ha de transformar en literatura. És lleig, però és així.”

Més enllà del concepte de literatura i de novel·la que Binet esgrimeix en aquestes pinzellades, el més interessant és el concepte d’obra que està elaborant. Com a historiador que és, parteix d’un material documentat, i procura cenyir-se a la documentació comprovada tant com pot, per no traïr la “realitat”. Algú, però, hauria de parlar-hi per explicar-li com de difícil i d’impossible és aprehendre aquest concepte, el de la “realitat”. No només això. Jo, que sóc vilamatià, opino tot el contrari, i penso que la novel·la ho ficcionalitza tot, ja que si no fos així, no sé pas quina gràcia tindria. Per tant, per molts testimonis i molta documentació de què disposi, és impossible atansar-se a la realitat. El trasllat en un paper en blanc ja traeix sistemàticament la realitat que va ser, i que mai més tornarà a ser, si no és només en la re-creació. Així, serà una cosa diferent. En Binet se n’adona però no ho expressa, per por d’aturar-se a mig projecte, i segueix avançant, omplint els buits (aquells aspectes fins on no arriba la documentació) amb el que anomena les seves “visions”, és a dir, la recreació d’uns fets a partir de la interpretació lògica de l’autor. I ho fa amb gran cura i escrúpol, ja que tota l’estona fa servir expressions de dubte i possibilitat perquè ens quedi ben clar fins on arriben els seus paràmetres narratius.

Tanmateix, aquesta és, sens dubte, la part més interessant del llibre, que es converteix en un gran esborrany del que ha estat la feina de l'autor: en cap moment reescriu el que ja ha escrit; si de cas, si ha comès un error de documentació, ho expressa més endavant. Així, l’obra es converteix en testimoni de la seva feina com a narrador.

El tram final de l'obra esdevé el tour de force més espectacular de Binet com a creador, prenent un aire de thriller que li senta força bé, tot i que en ocasions el pols literari del francès fluixeja bastant, amb expressions i convencions narratives un pèl xarones. Però quan posa la directa i ens submergeix en la bogeria incontrolable dels esdeveniments, quan ens enfonsa en el clima malsà i demencial que provoquen els nazis amb les seves conspiracions, assassinats i plans d'aniquilacions, que la prosa de Binet colpeja el lector, i engrandeix les minúscules figures dels txecoslovacs que van tirar endavant l'operació "Antropoide". I tanmateix, tot (o gairebé tot, fins allí on ha pogut arribar) és cert, perquè, tal com diu el narrador, quin sentit tindria inventar res que tingués a veure amb els nazis? Malauradament, aquesta és una d'aquelles ocasions en què la realitat no només supera la ficció, sinó que la fagocita fins prendre-li els seus trets més identificatius, convertint-se per ella mateixa en un material seductor de primer ordre narratiu.

Així que, malgrat els escrúpols de Binet, HHhH és una novel·la com una casa de pagès (i nosaltres que en gaudim).    

Comentaris