7.3.12

"A butxacades", de Joan Todó


MIL REFLEXOS TREMOLOSOS

Article publicat a la revista Caràcters, núm. 57, Tardor 2011

Joan Todó (la Sénia, 1977) desvetllà la curiositat dels lletraferits més exigents l’any 2007 amb un poemari de textures granuloses i musculatura tensa, los fòssils (al ras). Era evident que qui li havia llegit aquesta obra n’esperava el següent pas en vers, però la seva col·laboració a la revista cultural d’internet Paper de vidre li ha servit per canviar de gènere tot arreplegant un grapat de proses ben variades sota el títol A butxacades. I aquí, més que mai, es pot observar la voluntat creativa de Todó, que (potser de forma inconscient) elabora una línia d’unió entre el poemari i les proses basat en el treball lingüístic i una mirada entre irònica i astorada davant el món que l’envolta. Un dels temes principals que bastia el seu treball anterior, l’origen rural i el contrast amb el món urbà, té aquí una dimensió més efectiva i directa, i s’escola en quatre relats que formen l’espina dorsal del llibre.

A “Vi de Bot i faldes escoceses” hi trobem el perquè del títol del recull: “Va, que Todó parla poc... i a butxacades! Però quan parla... quan n’entens alguna cosa, vull dir...”, diu un dels joves del poble amb qui comparteix tren l’autor, camí de Barcelona, i al llarg del recorregut desgranarà petites anècdotes mentre afina l’estil i ens serveix dos dels millors trets que el defineixen com a prosista: la precisió en la transmissió d’una llengua parlada, la de les Terres de l’Ebre, amb una naturalitat i una frescor encomiables, i la concreció de caràcters amb quatre pinzellades. A “De com Òscar lo Galtut va deixar la beguda” retorna a aquest petit univers del poble, el rum-rum popular, amb la consciència d’aprofundir-hi un xic més i declarar que, malgrat l’eixelebrament de les situacions que ens narra, els seus personatges són ben conscients de la realitat: “La vida és una merda. Has de fer alguna cosa per oblidar-ho tot, per poder viure, per mirar-se de lluny tantes putades...” La riquesa lèxica s’eixampla amb un relat en què el narrador dedica tot un soliloqui als esdeveniments d’un tercer, l’Òscar lo Galtut. “El carnús i l’aigua jove” neix dels records d’una nit de discoteca que acaba prop d’un estany, amb la voluntat de banyar-s’hi. Tanmateix el narrador, atuït per la borratxera i pel caràcter entotsolat, erra pels encontorns fins ensopegar amb el cadàver d’un gos. Amb una llengua esmolada, que no priva el lector de cap detall per macabre i malgustós que sembli, Todó contraposa els “mil reflexos tremolosos” de l’aigua on xipollegen i riuen els companys amb la mort descarnada de l’animal. Finalment, a “L’amistat” traça una història de maduresa, en què el protagonista, en Roget, pren consciència del seu estatus social quan acut a l’ajuntament tot cercant un dels seus amics, l’Eduard, que amb estudis universitaris es mou per altres esferes. La vida els ha dut cap a costats diferents, una situació que els provoca inseguretat i vergonya.

“Divendres”, “Via administrativa” i “Un abisme que et mira” són més tangencials, però perfilen la proposta fins ara esbossada sense gaires dificultats d’encaix, presentant una interpretació de la realitat rabiosament contemporània: s’hi desgranen les vides petites i mundanes dels personatges, encabits en un món colossal i absurd que els supera, en què se senten desubicats, en el qual els no-espais de trànsit efímer (polígons industrials, estacions de tren, hospitals, bars) es converteixen en el teló de fons de l’existència. La resta d’històries se surten d’aquestes coordenades però ens ajuden a descobrir altres capacitats narratives de l’autor, que el defineixen per no donar treva al lector i per explorar els límits de la narrativa, per agressius que semblin. Perquè, com diu la citació final Joan Fuster, escriure pot ser un acte de venjança, amb el qual passar comptes amb tota una sèrie de realitats aparentment invulnerables.
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.