Totalitarismes


1984, de George Orwell. Deia Goebbels (o almenys li ho atribueixen), el cap de la propaganda nazi, que una mentida repetida moltes vegades acaba per convertir-se en una veritat. Hi pensava l'altre dia, tot veient els comentaristes de determinades cadenes de televisió que parasiten i contaminen les ments de molta gent, repetint les seves consignes de forma alcorànica (vés per on!). No sé com s'ho fan però a tot arreu hi veuen conxorxes de terroristes, anticapitalistes i separatistes, que també em recorden allò de la conxorxa "judeomassònica" d'altres temps. Tot plegat per justificar les accions que posen en entredit les decisions dels polítics que defensen. Després, veient un dia més l'estat de la qüestió econòmica i la seva deriva tecnocràtica i liberalista a occident, que implica determinats tics per part dels polítics titelles de torn, siguin del signe que siguin, em va venir a la ment l'extraordinària novel·la de George Orwell, 1984. De fa temps que tinc la idea de rellegir-la, però em fa feredat enfrontar-m'hi novament pel risc de trobar-me amb el calfred revelador de massa paral·lelismes amb el món actual que ens envolta. Si bé en dècades precedents l'obra d'Orwell servia per criticar els totalitarismes, fossin del signe polític que fossin (en el fons el mateix signe, el de la repressió), avui dia la seva lectura ens desvetlla unes subtileses i uns matisos terrorífics. Perquè la construcció d'una realitat repressora, controladora i atuïdora no només es pot produir en els estats evidentment dictatorials. Les democràcies tecnòcrates del segle XXI són hereves d'una forma d'entendre la política, l'economia i la societat que Orwell va prefigurar, i que prové dels totalitarismes del XX. El mecanisme de la por, l'establiment d'un pensament únic (o una falsa varietat d'aquests, enfrontats però en el fons molt semblants), l'adotzenament intel·lectual, un bé comunitari que desgasta a poc a poc els drets individuals, tot i que es promou un individualisme egoista... Res que ja no estigui inventat, però que se "sofistica" amb els experiments totalitaris, i que recullen els moderns sacerdots de les aristocràcies actuals: els periodistes tendenciosos, els polítics oficinistes i els capitalistes liberals. Res d'humanisme per enlloc. La mateixa humanitat que al capdavall acaba perdent el protagonista.

El compromís, de Serguei Dovlàtov. De fa temps que labreu edicions publica les obres del periodista i escriptors rus, autor d'una prosa breu i incisiva, molt depurada, de gran càrrega crítica cap al sistema comunista rus, sobretot cap a les hipocresies i paradoxes que s'hi produïen en el dia a dia. I que per a un periodista es fan encara més evidents: El compromís recull dotze casos de notícies maquillades, depurades o directament inventades per Dovlàtov per cobrir l'expedient, adaptant la realitat a les demandes dels diaris estonians, controlats pel Partit, per als que treballa. Les situacions són veritablement còmiques i el sarcasme de Dovlàtov (sobretot les invectives cap a determinades persones que representen aquest món absurd i idiota, com el seu cap, el pusil·lànime Turónok) és antològic, fent esclafir a riure, tot i que al capdavall hi resta un pòsit amarg i furgador, davant les misèries anímiques de la gent que pobla els seus retrats vitals. Al capdavall, Dovlàtov i els seus col·legues opten per enganyar els diaris i el Partit, emprant les seves qualitats (evidents i existents, malgrat la deriva) en comptagotes per entregar la feina a temps, tot plegat per aconseguir diners per abusar de l'alcohol i les dones de mala manera, un nihilisme ben resumit pel fotògraf Jbànkov:
"-Mixka –li vaig dir-, no tens la sensació que tot això li passa a algú altre? Que no ets tu... Que no sóc jo... Que és una mena d’espectacle idiota... I que tu només n’ets un espectador...
-Mira què et dic –va respondre l’Jbànkov-: no pensis. No pensis i prou. Jo ja fa quinze anys que no penso. Si penses, et passen les ganes de viure. Tots els que pensen, són infeliços...
-I tu ets feliç?
-Jo? Ara mateix em penjaria! Però em fa pànic el dolor a l’últim moment. Si pogués adormir-me i no despertar-me mai més...
-I què hem de fer?
-No pensar. Beure vodka –va treure una ampolla.
-Em sembla que m’emborratxaré –vaig dir."

El noi del pijama de ratlles, de John Boyne. Aquest és un d'aquells llibres que, per l'èxit que va tenir, no llegiria mai. Digueu-me esnob, però em repel·leix l'èxit massiu d'un llibre, i en pocs casos trobo que realment valgui la pena tant de soroll. Si reviseu la majoria dels títols que encapçalen els escrits del llunÀtic, us n'adonareu. Els millors llibres que he llegit a la meva vida no han passat dels milers d'exemplars venuts. Potser la seva força i exigència n'allunya molta gent, i precisament la manca de força i d'exigència narratives m'allunyen a mi, d'aquests productes de públic ampli. Però vet aquí que l'he hagut de llegir per a l'escola on treballo, i certament, tot i no ser un gran llibre, m'ha sorprès positivament. L'elecció del seu autor és ben senzilla, però a la vegada complexa, per no sobrepassar la contenció exigent que es marca en l'estil. Es tracta d'explicar el nazisme i els camps d'extermini des del punt de vista d'un infant, en Bruno, un nen de nou anys que és fill del comandant responsable d'Autszwitch. És clar que tot plegat ho ha d'anar interpretant el lector des del seu coneixement de la història, perquè per a en Bruno Hitler és el Fúria i Autszwitch, un indret del tot innocent. No sé pas si és el millor llibre per tractar aquest tema a les escoles; de fet, recordo que a la meva etapa com a estudiant em van fer llegir L'amic retrobat de Fred Uhlman i El meu amic Friedrich, de Hans Peter Richter, i em semblen literàriament molt millors. Però discutir-ho ens duria a parlar de la lectura a l'ESO, un tema apassionant i a la vegada terriblement avorrit pels culs-de-sac on aniríem a parar. Només dir-vos que, en comptes de llegir la Carlota o els vampirs enamorats de moda, a l'institut vaig xalar amb L'illa del tresor, El gat negre, El hòbbit, La vida i la mort de Jordi Fraginals (a 2n de BUP, senyors! imagineu-vos la confiança que tenien els professors d'aquella època) o El gos dels Baskerville. I que, malgrat jugar a rol, veure molta tele i tenir la GameBoy, em van encantar. I si ens plantegéssim que una bona lectura és atemporal, i que val més motivar els que tenen el cuquet lector que no pas esperar de reclutar-ne a milers amb obretes de mig pèl? 
 

Comentaris

  1. Deia Lewis Carroll (a "The hunting of the Snark") que qualsevol cosa, fos veritat o mentida, esdevenia certa si era repetida tres vegades. Millor no barrejar aquí ni Goebbels ni Orwell, prefereixo compartir l'opinió amb Carroll. Bona nit, Llunàtic.

    ResponElimina
  2. Tens raó, Allau, però saps què passa? Que Goebbels i les seves idees, per molt de fàstic que ens donin, avui en dia encara estan a primera línia de la realitat. I molts les han adaptades emparant-se en la defensa d'uns valors presumptament democràtics. I Orwell, precisament, va ser qui des de la literatura ens va fer adonar-nos-en. De vegades, una ficció esdevé més conscienciosa que molts altres textos més "realistes". I amb això no vull dir que 1984 sigui cap pamflet... Ans el contrari, em sembla una narració molt ben tensada. Però la lectura ideològica hi és, i és el que he volgut destacar en aquest article. De tota manera, gràcies per la puntualització. I ja saps que la majoria de vegades, al llunÀtic tendim més per citar Carroll que per Goebbels...

    ResponElimina
  3. Em penso que Goebbels hauria begut de Leo Strauss (http://en.wikipedia.org/wiki/Leo_Strauss). Tot plegat, és cert que a vegades es té la sensació d'estar presenciant aquest "menteix, menteix, menteix, que en acabat esdevindrà una veritat comuna". Jo sóc del parer que ens l'estan fotent ben grossa amb cinisme i ensanyament. M'ha agradat el teu post

    ResponElimina
  4. Tomàtec, gràcies per l'aclariment i pel comentari, i perdona el retard en la publicació. Darrerament no entrava pel Blogger a gestionar els comentaris. És un sistema que vaig posar pels missatges brossa que rebo, no sé si us passa als que teniu blogs. I sobre el que comentes: fins ara es cobrien les espatlles perquè no fos dit, però amb l'excusa de la crisi ens l'estan fotent grossa com dius, "con premeditación y alevosía". Tot plegat és ben trist! Hi ha dies que em vénen unes basques, només de pensar-hi...

    ResponElimina
  5. 1984 vaig intentar llegir-lo, però el vaig deixar. No m'enganxava la manera com estava escrit, em costava força i ho vaig deixar córrer. Potser no era el moment.

    El nen del pijama el vaig llegir, però vaig trobar que el nen era una mica massa innocent, segur que no s'adonava de res...? Bé eren altres temps i potser els nens no eren tant espavilats com ara...

    ResponElimina
  6. Jomateixa, crec que tens raó, "1984" té un estil peculiar, força àrid. A mi m'ha passat amb altres grans llibres, que he hagut de deixar de banda; no passa res, potser més endavant trobaràs el seu moment, o potser no. La vida és curta i de lectures n'hi ha massa com per encaparrar-s'hi... "El nen del pijama" és una novel·la fluixota, d'aquí coses com les que comentes. Tanmateix, segueixo pensant que el punt de vista que utilitza l'autor és suggerent i interessant.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada