"El salvatge no té paraules"


"Cansat de tothom que em ve amb paraules, / paraules però cap llenguatge."
Els polítics i els periodistes d'aquest país formen una parella que es retroalimenten, una mena de vasos comunicants complementaris. Tota la setmana han engreixat la psicosi de la neu fins a cotes baixes de manca de ridícul (permeteu-me el símil fàcil). Els uns, excedint la prudència, curant-se en salut per no reproduir la paràlisi de fa dos anys. Els altres, excedint el paper de servei públic, per mantenir-nos enganxats a la tele i a la paraula profètica que ens havia de dir com actuar. I alguns alumnes de països de l'est al·lucinaven amb el nostre alarmisme. Però la voluntat humana s'autoregula amb els actes extraordinaris, perquè la rutina stanca, parafrasejant Pavese. I així com ells treuen a passejar samarretes quan un esquàlid sol apareix entre els núvols, tres flocs ens permeten a la província de Barcelona l'excusa per sortir a fer boles i llençar-se-les.

"...vaig marxar a l'illa coberta de neu."
Darrerament, no he pogut escriure gaire, i això a la llarga passa factura. Tant se val el tipus de text que sigui, però l'ego s'alimenta amb la tinta escorreguda damunt l'illa nevada de la pàgina, física o cibernètica. Tampoc he tingut temps per als incentius i carburants lectors que us he anat comentant els darrers temps, així que els apunts del llunÀtic aniran esllanguint la seva data de publicació. 

"El salvatge no té paraules."
Després de l'homenatge a Narcís Comadira pel seu aniversari tocava la commemoració dels vint-i-cinc anys de la desaparició de J.V. Foix. La manca de temps i el poc interès que em desvetlla la seva obra me'n van fer desistir. Malauradament, Foix no m'exalta ni m'entusiasma, ni m'incita prou per gaudir i lloar la seva proposta, malgrat que algunes peces determinades em semblen de gran factura. Entenc Sol i de dol, perquè un professor de l'institut (el també escriptor Antoni Dalmases) ens en va fer una disecció excel·lent. Que altres apassionats de les virtuts poètiques n'hi facin honors. En tot cas, i seguint el darrer vers del poema de Tomas Tranströmer que estic fent servir per estructurar el meu escrit, em quedo amb la imatge reveladora de Foix de la meva època a l'institut, la joia en entendre'l, més que no pas amb un grapat de mots buits que puc omplir de ben poca cosa quan es tracta de parlar del poeta i pastisser.
 
"Les pàgines en blanc s'estenen en totes direccions!" 
En canvi, parlar de la recentment desapareguda Wislawa Szymborska sí que em genera paraules. Citant Jaume Subirana del seu article "Com s'escriu Wislawa Szymborska?" publicat a El Periódico del passat divendres, "pertany a la rara estirp de poetes que saben trenar qualitat i comunicabilitat, que busquen (i troben) la revelació en el quotidià amb jocs i veus aparentment simples però dificils d'oblidar", a banda d'un fi ús de la ironia. D'anys precedents, us recupero algunes de les meves paraules que han anat desgranant les meves impressions sobre la poesia de Szymborska al llunÀtic: "capaç de conceptualitzar a partir de l'observació puntual del món, concentrat en un motiu específic: les dones de Rubens, un enterrament, l'escriptura d'un currículum, la tortura, la primera fotografia de Hitler... Vista amb un gra de sorra és l'única antologia en català, editada per Columna fa més de deu anys que, per desgràcia, ja no es troba al mercat. I si se'n troba, són els darrers exemplars d'una edició que no acaba de reeditar-se." "(...) la polonesa, em té des de fa un any absort amb els seus versos. És com si se't despleguessin de cop dues, tres, quatre, cinc dimensions de comprensió: res d'eriçons punxeguts amb cor de mantega fosa."

"Ensopego amb petjades de cabirol en la neu."
Malgrat l'aturada obligada de l'escriptura, aquests dies passats he vist publicats tres poemes meus a la revista Quadern, en el seu darrer número, el 183 del desembre del 2011. És un dels fruits que aniran apareixent de mica en mica, pel que fa a les meves col·laboracions com a articulista o creador. Són gotims, però que ajuden a fer camí, a veure que l'esforç comença a tenir un cert ressò. I també permeten afrontar les èpoques de guaret amb una mica més de calma.

"Llenguatge però cap paraula."
He reservat el darrer vers de Tranströmer per a l'autor suec. Divendres va ser un dia de mig gas a l'escola: molts alumnes van aprofitar per enganyar els pares dient-los que l'escola tancava (som a l'interior del Vallès) i així, fer campana. Com que estàvem en família i feia poc havíem parlat de poesia amb els de tercer, vaig copiar aquest poema a la pissarra per passar l'estona parlant-ne. La resposta (d'interès) i les respostes (a les meves qüestions) em van deixar ben satisfet: en aquest ofici cal fer de xerpa, una feina desagraïda i cansada, però si els que et segueixen arriben a bon port, en surts molt vivificat. Al capdavall, ells són fills de la imatge, i entendre que l'element fonamental de la poesia és la imatge generadora d'un sentiment que, a la vegada, es tradueix en una reflexió traslladada en paraules, tampoc els és tan difícil d'entendre. Al cap i a la fi, com diu en el primer vers, el món que els envolta està ple de paraules sense llenguatge, sense contingut ni ordre, i això, quan parles de la televisió, els és ben evident. A més, la poesia és un camp ben ample per córrer, deixant marge suficient perquè les meves paraules no vagin a missa. D'aquí que, com Sòcrates, em vaig dedicar més a preguntar que no pas a afirmar, i us he de reconèixer que és ben divertit, sobretot quan veus com el seu pensament va confluint cap a on volies que arribés, i com va més enllà i tot, del que tu mateix havies previst. Després, amb un text de Quim Monzó sobre la publicitat a les escoles, el debat encara es va escalfar més, i no sé com vam acabar parlant de les descàrregues a Internet i els drets d'autor. Tot plegat és una mica empipador, però cal aprendre a canalitzar els seus impulsos, per pobres que siguin, i trobar un punt d'equilibri. La resta és pura xerrameca, "paraules sense llenguatge".

P.S.: m'ha semblat adient parlar de la meva feina com a docent per la relació que s'estableix amb el poema esmentat, però ara us faré una revelació: no suporto donar consells de cap mena, ni posar-me com a exemple de res. Sempre m'he considerat un professional mediocre, en el sentit llatí (la "mediocritas" com a terme mitjà, ni massa bo ni massa dolent, molt arrapat al llibre de text i al programa esbossat), i tampoc crec que la meva forma de treballar engresqui gaire la jovenalla. Tanmateix, de tant en tant em dono algun capritx i surto del camí marcat, i visc una mena d'engrescament ufanós i infantil. Tot plegat es tradueix en reflexions com les que acabeu de llegir. Tanmateix, segueixo igual de confós que la resta de la comunitat educativa sobre quin camí hem de triar perquè els nois i noies no segueixin allunyant-se més i més de l'escola, dels seus continguts, dels seus valors, empesos cap a la trivialitat d'un aclaparament consumista i divagador.  

Comentaris