Perdre els papers


És curiós com els infants adquireixen el sentit figurat del llenguatge, i amb el temps passen de la innocència i literalitat infantil als dobles sentits, la polisèmia joganera i les frases fetes. I així, quan arriben a l’adultesa, han adoptat aquest segon estrat lingüístic amb tota naturalitat, i de vegades ni arriben a plantejar-se d’on surten aquestes expressions, ni la necessitat de fer un viatge invers, retornant a la literalitat d’on sorgeixen. Quan diem que “perdem els papers” ho fem per expressar un sentiment de desorientació, de manca d’estructura en el comportament d’una persona. Vaja, de pèrdua del control d'una situació. L’altre dia, però, no només vaig patir en la meva pròpia persona el sentit figurat que acabem d'argumentar, sinó un retorn cap a la literalitat d’aquesta expressió: beneit de mi, duia una bossa amb un parell de llibres i una petita llibreta personal, que vaig deixar penjada a la cadira de la cafeteria on m’havia trobat amb unes amistats. La conversa em va desorientar de tal manera que, en sortir d’allí, no vaig ser conscient que em deixava la bossa. Un parell d’hores més tard vaig tornar-hi, però ja no hi era.

Allò sí que va ser perdre els papers. Sobretot els papers que conformaven el petit bloc, un volumet gruixut amb llom encolat, que fins i tot duia el detall d’una veta de roba per marcar les pàgines, comprat al Muji de Barcelona. A la portada havia signat i havia posat la data de la compra, 2006. Hi apuntava esbossos de poemes, idees percaçades al vol, i d’altres coses més mundanes (telèfons de clients, encàrrecs, idees per a regals...). La seva pèrdua m’ha resultat molt més dolorosa i desorientadora que no pas els llibres. I això que hi duia un exemplar de la biblioteca que hauré de reemplaçar. Però en perdre la llibreta em vaig sentir doblement despullat: d’una banda, perquè malgrat que els apunts de poemes ja els tenia actualitzats en una altra llibreta on els “netejo” i els amplio, ja no podré rellegir les seves pàgines, ni donar-li una continuïtat natural. Vull dir que molt sovint, mentre pensava en els versos que m’anaven venint, repassava les pàgines anteriors i recuperava mossecs de vides anteriors que ja no recordo, i que m’il·luminaven amb el descobriment. Una cita d'un llibre que m'havia agradat, l'encàrrec d'un amic o d'un familiar, l'hora i el lloc on havia quedat amb algú, una idea caçada al vol... De l’altra, em sentia malament que un/a estrany/a pogués començar a fullejar-la, introduint-se en la meva intimitat; o ni tan sols això, maleint-me els ossos per no trobar res de valor material, i després llençant-la a les escombraries amb menyspreu.


Sempre he estat molt precabut amb aquestes històries, i amb trenta-cinc anys que tinc és la primera vegada que em passa. Però el sentiment de desolació és terrible. És clar que hagués estat pitjor que m’haguessin robat la cartera, amb tot el daltabaix que provoca i el reguitzell d’accions que has de fer per anul·lar targetes, renovar carnets... Però tot i això, els efectes haguessin estat diferents. Amb la pèrdua dels papers m’he sentit un parell de dies buit, desorientat, caòtic, incapaç de controlar els nous esdeveniments, com si no hi haguessin més llibretes i més papers per consultar, per tacar, per compartimentar-hi esqueixos de la nostra memòria. 

Comentaris

  1. Em sap greu que hagis perdut aquests papers, t'imagino anant en tren o metro i apuntant versos, futurs poemes. David, jo també vaig fer un post sobre perdre els papers: http://rcanovalls.blogspot.com/2010/01/joies-linguistiques-perdre-els-papers.html

    Una abraçada.

    ResponElimina
  2. Entenc molt bé el que dius has sentit. Hem après a construir la narració íntima de les nostres vides amb anotacions que només nosaltres podem entendre en tota la seva plenitud. I perdre un full o un bloc -com és el cas- és com perdre les paraules que han donat sentit a uns dies.

    ResponElimina
  3. Sí que és una pèrdua lamentable, sí, com si et furtaren l'ànima. Ho sent de veritat.

    ResponElimina
  4. Gràcies, amics. Ja sabia jo que per aquests verals la gent m'entendria, i sabria de què parlo.

    ResponElimina
  5. Quina mala passada, David!

    Si fóssis el Buenafuente, ho publiques al Tuiter i en dos dies tens la llibreta a casa...

    A partir d'ara, una llibreta més petita i sempre arran del cor, a la butxaca de la jaqueta!

    ResponElimina
  6. Als músics de jazz no els calen partitures...

    ResponElimina
  7. Marc: sí, noi, fins i tot per aquestes coses els famosos ho tenen millor...

    Anònim: és clar, però els músics de jazz dominen el seu instrument amb una seguretat bestial, i no és pas el meu cas. Jo sóc més aviat justet, i necessito "plantilla"...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada