22.1.12

Narcís Comadira, 70


Avui, el poeta Narcís Comadira compleix 70 anys. Des de ca'n Flux, en Jaume Subirana promociona un videomuntatge d'en Josep Porcar basat en un poema del gironí, anomenat "Ponentada gran", i de fa dies que crida els internautes blogaires a endegar tots alhora un càlid homenatge. Des del llunÀtic vull oferir-hi la meva contribució recuperant un article del 2008 en què parlava de L'ànima dels poetes, un excel·lent llibre que recull un grapat d'articles que havien aparegut a El País, quan Comadira hi col·laborava en el suplement de literatura en català.

Abans, però, deixeu-me dir quatre mots sobre la impressió que tinc del poeta i de la seva obra. El vaig començar a llegir el 2002, en motiu del seu llibre L'art de la fuga, i em va semblar un creador interessant, amb un ús de la llengua molt acurat, però a la vegada em relliscaven alguns dels seus motius i part del seu lèxic, provocant-me una certa sensació d'embafament. Vaja, tal com dic a l'article, una poesia "una mica llepada, que duu el classicisme i la pulcritud (...) fins al límit". Posteriorment li he llegit Usdefruit i sobretot Llast, el que més m'ha agradat fins ara. Potser ha arribat l'hora que revisi Comadira, tenint en compte que els darrers anys ho he fet amb el seu model, Josep Carner, amb resultats molt satisfactoris. Ésser lector té aquestes coses (o les hauria de tenir), un aprenetatge continu que també exercito en la meva professió de docent (ja que és l'única manera de sobreviure-la), i així en determinades èpoques de la vida s'han de revisar lectures i judicis anteriors que potser guanyen una altra significació en el present, quan has assolit suficient bagatge per reconèixer els errors, i sobretot per saber gaudir d'aquestes noves experiències. Això sí, i que em perdoni el poeta: prefereixo el Comadira assagista per damunt del líric, ja que en prosa excel·leix per la manca de rigidesa que empra amb l'estrofa, una llibertat que li permet vessar amb molta delicadesa però delerosament els seus coneixements literaris i les seves reflexions.

"L'ànima dels poetes"
Sempre havia pensat que la poesia de Narcís Comadira és una mica llepada, que duu el classicisme i la pulcritud (hereves del seu gust pel Noucentisme i la poesia italiana) fins al límit que voreja la carrincloneria. Un punt de vista subjectiu, és clar, basat més en gustos poètics personals que no pas en una valoració real de les aptituds del poeta.

I vet aquí que fa un parell d’anys vaig ensopegar amb L’ànima dels poetes, un recull d’articles de Comadira editat per Ara Llibres, que vaig trobar a l’escandalós preu d’un miserable euro (miracles de les liquidacions d’estocs) i del que n’he extret lectures de valor incalculable. De tant en tant l’agafo de la lleixa i me’l rellegeixo desordenadament, la seva estructura així ho permet. La primera part la conformen articles que segueixen un ordre cronològic, on parla de les festivitats que se succeeixen i cita fragments de poetes que les han tingut en compte. La castanyada, el Nadal, la primavera... Acostumo a prendre l’article dedicat al moment en què llegeixo, ara mateix un que parla de la propera florida dels ametllers:


“Les coses passen amb una incontenible fugacitat i la florida dels ametllers bé en podria ser el símbol. La ciutat ha crescut i els ametllers s’han retirat als petits hortets aprofitats d’aquelles zones de ningú, entre el suburbi i el camp, i n’hi ha algun que treu el nas, extraviat, als talussos dels trens de rodalies. I, és clar, els poetes d’ara no estan pels ametllers. La ciutat i les seves angoixes els semblen molt més importants. Són els signes del temps.”


La segona part del llibre recull articles sobre poetes concrets de la nostra tradició literària (Verdaguer, Ferrater, Sagarra), tots ells escrits des de la vivència personal com a lector o conegut, i tenint en compte el que n’han dit o la dimensió real del personatge.

El millor, però, és l’exquisida erudició que demostra en Comadira. L’elegància del seu gest mostra el món que l’envolta amb uns altres ulls, amb l’ànima del poeta. Amb la seva lectura m’abstrec de la lletjor que m’envolta i que nosaltres mateixos, amb les nostres actituds, provoquem en aquest món modern en què els poetes no poden estar pels ametllers. Aquest matí, quan he tancat el llibre, he tornat a ensopegar amb els energúmens desvagats, sorollosos, cridaners, malparlats, xulescos i de gustos dubtosos que embruteixen la meva ciutat, la típica ciutat del cinturó de Barcelona, grisa, bruta i cansada, que té la natura ben lluny. I m’he preguntat si amb els anys no m’he tornat jo mateix un llepat, o si simplement he après a veure la realitat dels poetes, una realitat molt per damunt de tanta mediocritat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.