Herman Melville en català (IV): les dificultats de la traducció



En una breu nota a l'inici del volum, Maria-Antònia Oliver descriu la seva traducció de Moby Dick com una navegació dificultosa, “apassionant, però plena d’esculls”, a causa de “la complexitat i la riquesa del lèxic emprat per Melville, la varietat i la mescladissa dels nivells de llenguatge, l’envitricollament sintàctic de molts fragments”, una construcció d’estil que esdevé un fresc lingüístic de viaranys que se sobreposen i fan de la traducció una tasca més difícil del que acostuma a ser.
Pel poc que porto llegit de l’obra monumental de Melville, crec que la feina d’Oliver és magnífica. No sé fins a quin punt ha traït Melville o ha estat fidel (diuen els entesos que traduir és trair, sempre en la mesura que sigui necessària perquè la traducció s'adapti a la llengua receptora), però el català que empra és ric i entenedor, no renuncia a la sintaxi enrevessada del nord-americà però manté el rumb ferm perquè el lector no s’hi perdi, i manté la ironia refrescant de la seva ploma. Malauradament, no és el mateix que em passa amb el treball de Pep Julià a El mariner Billy Budd i més històries: si bé a Bartleby l’escrivent i a Benito Cereno li funciona una opció de llengua més propera a l’original, amb Les encantades i El mariner Billy Budd vaig haver de desistir perquè el ritme i el desenvolupament sintàctic m’estava posant nerviós, no fluïa amb destresa i sovint creava unes ressonàncies poc clares i un pèl embolicades. És evident que de traducció, no en sé un borrall (bé, potser un borrall, sí, però pel que fa al català i el castellà), i tampoc conec com són els originals de Melville. Potser Julià fa un gran treball i de tan fidel, també ens transmet els punts foscos de Melville com a narrador. En tot cas, volia fer palesa la meva impressió, encara que només serveixi per destacar el treball dels traductors per la dificultat específica que alguns autors els plantegen.

Comentaris

  1. L'exercici comparatiu de dues obres del mateix autor a través dels seus traductors en català és interessant. Bon apunt, David.

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies, Arlequí, ets molt amable. No volia desmerèixer el treball d'en Pep Julià, però la traducció de la Maria-Antònia Oliver em sembla fantàstica, farcida de dialectalismes i fórmules expressives anacròniques, però amb un discurs fluid i entenedor. L'efecte que provoca és genial, talment t'estigués parlant un vell llop de mar al costat d'una llar de foc, una nit de tempesta a l'Hostal del Brollador...

    ResponElimina
  3. Fa bastants anys, vaig coincidir amb Maria Antònia Oliver en un curs d'anglès a l'Institut Britànic i recordo que va explicar que havia començat a traduir "Mobby Dick". Explicava el sentit de frustració que experimentava en alguns moments quan lluitava per trobar la paraula adequada.

    Traduir és una de les tasques a què em dedico, si bé no és la principal, i he arribat a la conclusió que és una lliçó continuada d'humilitat. Per més que creguis que coneixes les dues llengües, sempre hi trobes esculls.

    ResponElimina
  4. Arlequí: gràcies!

    Lectora corrent: tens tota la raó, no només pel que fa a la traducció: el treball amb la llengua és una cura constant d'humilitat, ja que et veus abocat a replantejar-te les certeses a través de nous dubtes. La llengua és molt més relliscosa i problemàtica del que pot semblar, i d'això en saben (en sabem) molt correctors i traductors. Les vegades que et passes una hora per un sol dubte, buscant, comparant i sense acabar de treure'n l'entrellat...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada