"Escolta, Volòdia!", de Ramon Erra


ELS FILS PRIMS DE LA MEMÒRIA
Publicat a la revista Quadern, número 182, octubre 2011

Ramon Erra torna a assajar en la seva segona novel·la la impossibilitat de reconstruir la memòria a través del retrat d’un personatge que posseïa tantes cares com sobrenoms rebé dels seus conveïns.

L’ofici de narrador esdevé una mena de dèria insana, perquè l’exercici comporta uns sacrificis en la creació que de vegades s’allargassen amb les insatisfaccions de la publicació: si ja és difícil d’assimilar el silenci o el menyspreu dels lectors i la crítica, molt pitjor resulta esdevenir el cavall guanyador, perquè a partir de llavors tothom n’esperarà uns resultats semblants o superiors. Ramon Erra s’enfrontava amb la unanimitat de crítica i públic, que rebérem Desfent el nus del mocador com una glopada d’aire fresc dins la narrativa catalana, gràcies a un estil narratiu molt personal, bastit a partir de la recreació d’un microcosmos de personatges ric i interessant, que conformaven uns verals literaris molt propers a la millor narrativa anglosaxona. Escolta, Volòdia!, la seva segona novel·la, esdevenia la prova de foc que havia de confirmar les expectatives. I si bé la petja d’Erra esdevé un element valuós per si mateix i clarament identificatiu, aquesta vegada l’obra trontolla en l’apartat de la trama, quan alguns elements queden deslligats i dificulten el gaudi complet de l’obra, que no clou la perfecció del cercle com ho feia en el seu debut.

Anem, però, a pams. La memòria torna a esdevenir el material de què parteix Erra, un material massa evanescent, però tanmateix seductor. Dos joves llicenciats en història pretenen gratar l’epidermis del poble on van néixer, Sant Andreu Alt, per aconseguir aplegar una amalgama de veus que s’acostin a la figura de Carles-Frederic, un vell poeta frustrat i idealista, que viu sota la idea obsessiva del comunisme i la URSS. Gairebé ningú es pren seriosament la seva figura, però la seva petja apareix en el record dels habitants més del que ells mateixos imaginen: mentre per a uns esdevé un personatge grotesc i carregós, amb les seves anècdotes i el seu llarg poema dedicat a Lenin (el “Volòdia” del títol, diminutiu afectuós), per a d’altres és un dogmàtic impertinent, però també hi ha qui en serva una imatge entranyable per les relacions que va establir amb el veïnatge –sense anar més lluny, la compra del llum Petromax, que per a Carles-Frederic esdevé símbol dels avenços tecnològics promoguts pel règim soviètic, que ell associa al “progrés espiritual”. També Carlov, com molts l’anomenaven, esdevé la memòria d’un poble que, com tants d’altres al llarg del segle XX, ha volgut donar l’esquena a la història, tant la de la hac majúscula, com la de la minúscula. De fet, un d’aquests petits esdeveniments, derivat de la Història majúscula, sotraga el poble durant la Segona Guerra Mundial i esdevé un dels secrets del Nabiu Roig. En el fons, l’actitud vital del vell idealista el condueix a convertir-se en la seva pròpia obra d’art, per molt que algun dels seus veïns s’obstini a creure en la qualitat dels seus poemes: «Quan vull recordar algun dels poemes de Carlov, em ve ell, que era imponent».

D’altra banda, la reconstrucció memorialística de Carles-Frederic serveix a Erra per mostrar-nos un mosaic de veus riques que conformen el món de Sant Andreu Alt, i que ens permeten gaudir amb la inventiva i qualitat creadora de l’autor vigatà. La llengua, encara més que en la novel·la anterior, esdevé fonamental per reflectir la parla, les inflexions, les expressions que atorguen corporeïtat a una variada fauna, habitual d’una població petita de l’interior de Catalunya, encara que sigui inventada com Sant Andreu Alt, amb els seus rumors, les seves llegendes, les seves xerrameques... Lluís-Maria, el narrador, fill de dispesers, viu en primera persona les anades i vingudes de tota aquesta gent. De fet, Carlov és un dels clients habituals dels seus pares, i d’aquí neix la seva atracció pel vell idealista. Des d’aquest moment, el creixement de Lluís-Maria anirà lligat a la imatge de Carlov, tant pel que fa als esdeveniments de la seva vida com per les històries que en sent als de casa. En l’adultesa inicia una relació sentimental amb Greta, desencantada amb el comunisme de l’RDA on va néixer, i així la vida del narrador fluctua entre dos pols oposats que representen dues postures antagòniques: l’idealisme naïf de Carlov i el realisme viscut de la Greta.

La mixtura de narracions, veus i gèneres condueix cap a una superposició de temporalitats, anant endavant i endarrere en el temps a caprici del narrador. Tot plegat enriqueix la narrativa i la fa més engrescadora, a la vegada que ens ajuda a copsar com és de difícil (d’impossible) conèixer una personalitat: simbòlicament, Erra ja ens ho fa saber a través del gran nombre de noms i sobrenoms que rep en Carles-Frederic (Mirtil, Nabiu Roig, Soviet Suprem, Carlov...).

Tanmateix, els resultats de tot plegat no esdevenen suficientment satisfactoris. La relació entre Lluís-Maria i Greta apareix de forma intermitent; el secret de Carlov, que en realitat és el testimoni d’un fet luctuós quan era adolescent, no té prou pes i esdevé massa magre per a la transcendència que se li dóna des de la meitat de la narració. Aquests dos elements, juntament amb la trama principal del llibre, no acaben d’estar ben relligats, i la sensació és d’una certa manca de naturalitat, de desaprofitament. Amb tot, Escolta, Volòdia! té suficients valors com per seguir esperant de Ramon Erra noves immersions satisfactòries en microuniversos literaris. 

Comentaris