Herman Melville en català (III): Benito Cereno



Com ja passa amb Bartleby l'escrivent, Benito Cereno és un relat breu d'un centenar de pàgines on Herman Melville assaja la creació atmosfèrica a través de la descripció, d'un cert immobilisme narratiu que, per a lectors contemporanis, pot arribar a ser exasperant, en cas que no es predisposi a deixar-se dur pels verals retorts que el narrador li proposa. Ambdues formen part d'un volum editat el 1856, de nom The Piazza Tales, i malgrat que una se situa a Wall Street i l'altra a la costa de Xile, comparteixen aquesta aurèola d'estranyament desconcertant, que les fa tan magistrals, però que les va marcar negativament per als lectors de l'època, que de mica en mica van retirar a Melville el seu beneplàcit.
El capità Amasa Delano, un home honorable i de bon tarannà, decideix ajudar una embarcació que arriba a les costes de Xile després d'haver passat per un bon grapat de desgràcies. Dins, el seu capità, l'espanyol Benito Cereno, pateix la debilitat de la malaltia i la gana, tal com passa amb els seus mariners i un munt d'africans que són traslladats com a esclaus. Tanmateix, tot i l'ajuda franca i del capità Delano, el comportament de Cereno i els seus mariners és estrany i desconcertant, i malgrat la bona voluntat del capità nord-americà, fa néixer en aquest pensaments desconfiats que, amb els sentits alerta, van divagant d'una suposició a una altra, provocant que el lector faci també les seves pròpies cabòries i es vegi aclaparat per la desorientació.
D'aquesta manera, la calma aparent que envaeix el relat augmenta la tensió fins a límits insospitats. No només això, sinó que Melville es permet el luxe d'anar deixant pistes falses i de retardar la resolució fins a les darreres pàgines. A hores d'ara, el lector ja s'haurà fet la seva suposició, fins i tot ja haurà esbrinat què passa dalt del San Dominick, i rebrà amb alegria la sobtada descàrrega d'adrenalina quan es desfermi l'acció.
Però Benito Cereno amaga al seu darrera una lectura menys evident, més soterrada, que té l'esclavatge en el seu punt de mira. Melville no pot ser acusat de maniqueisme, ans al contrari: les seves històries estan tenyides d'ambigüitat, malgrat que l'aparença sigui tota una altra. Moltes de les afirmacions del capità Delano sobre els africans estan tenyides d'un paternalisme colonialista desagradable per a la mentalitat del segle XXI, però tanmateix no és ell qui s'encarrega del tràfic d'esclaus. A la vegada, Benito Cereno exerceix el doble paper de botxí i de víctima, cosa que també podem dir dels esclaus africans. D'alguna manera, la narració de Melville mostra l'esclat de les tensions que provoca la situació com el resultat d'un conflicte en què la hipocresia i la doble moral d'occident es veuen dinamitades, i on el terme “discriminació positiva”, tan habitual als nostres dies, no hi té cabuda. Tots ells són al capdavall homes, i reaccionen de la mateixa manera esperada davant les mateixes situacions. Anant més enllà, la narració pot veure's com la simbolització de la fi d'un món (el de l'esclavitud) i l'inici d'un de nou (simbolitzat en la bona voluntat nord-americana del capità Delano, la mateixa amb què naixien els Estats Units), que no pot fer-ho sense experimentar un brot de violència, covada i engreixada en aquest clima d'inquietud que plana per tota l'obra. En el tinter hi resta un fet menor, l'existència real del capità Amasa Delano i del cas que exposa Melville amb els elements suficientment canviats, que vol explicitar amb el relat jurídic final del capità Cereno; qüestions menors que, si de cas, ajuden a comprovar com treballava i a partir de quins materials ho feia l'escriptor nord-americà. 

Herman Melville en català (II): Bartleby l'escrivent 
Herman Melville en català (I)

Comentaris