8.12.11

Herman Melville en català (II): Bartleby l'escrivent




Als antípodes de la seva obra més reverenciada, Moby Dick, tot i que en vida de l'autor va rebre la indiferència de públic i crítica, hi trobem un relat de poc més de quaranta pàgines, allunyat de l’èpica i les paràboles, però que planteja un argument insòlit que descol·loca el lector i estableix les bases d’alguns conceptes que prefiguren la modernitat literària del segle XX, malgrat que Melville el va escriure a mitjan del XIX. Bartleby l’escrivent ens trasllada a Wall Street, Nova York, on el narrador, un passant petitburgès de caràcter afable i conservador, regenta un despatx on els seus escrivents són personatges ben peculiars, la descripció dels quals permet Melville assajar una divertida sàtira, que ens revela el seu enginy mordaç. Un bon dia hi apareix un tal Bartleby, “esblaimadament pulcre, llastimosament reverible, incurablement desemparat”, a qui contracta per reforçar la feina i que treballa amb gran discreció i dedicació. Això, és clar, fins que en una ocasió, davant d’una petició de feina, Bartleby li deixa anar una frase que es converteix en una mena de dogma de fe: “preferiria no fer-ho”. Aital resposta desconcerta l’advocat que, empès per una mena de pudor calvinista i burgès, es veu incapaç de dir a Bartleby el que pensa sobre la seva actitud. D’aquesta manera, Bartleby comença a fer-se fort en la seva resolució de negar-se en qualsevol moment i davant de qualsevol situació.
A partir d’aquí, el relat s’endinsa cada cop més en les arrels de l’absurditat, que prefigura quelcom de semblant als futurs relats de Kafka, Walser o Mussil. Un bon dia, l’advocat descobreix que Bartleby no només treballa al seu despatx, sinó que s’ha fet amb una clau i hi passa les nits. La situació va empitjorant fins que el narrador es planteja quina ha de ser la millor solució per desfer-se de Bartleby, que s’ha convertit en una figura empipadora, sense malmetre la consciència pròpia. Cap de les decisions que pren esdevé reeixida, mentre l’escrivent, refugiat en la seva cantarella i en una actitud de resistència passiva, comença a exemplificar un immobilisme físic i psíquic antinatural, dut a l'extrem.
Al capdavall, el gran mèrit de Melville rau en la manca de pistes o de determinismes que guiïn el lector per entendre qui o què és Bartleby. Tot el que en sabem ens arriba esbiaixat, interpretat per la rauxa de caràcter del narrador, que constantment passa de tractar-lo amb condescendència burgesa, prefigurant-lo un malalt mental o un pobre desgraciat, a dirigir-li invectives i considerar-lo un aprofitat sense escrúpols. L’absència de passat o de futur ens presenta un personatge que va tenyint d’inquietud el relat, i que desconcerta el narrador i el lector com ho faria anys més tard l’escarabat, el procés inversemblant o el castell inaccessible de les narracions kafkianes. Depèn del lector entendre si Bartleby és un símbol de la resistència davant la indignitat del patronatge que reclama submissió o si és l’ombra pàl·lida d’un ésser humà abocat voluntàriament a una autodestrucció lenta, a un procés de desaparició deliberada, com apunta Enrique Vila-Matas a les seves novel·les. Potser no saber-ho o no voler-ho saber és una de les millors decisions per gaudir de Bartleby l’escrivent.

1 comentari:

  1. Una novel.leta que et deixa un regust imborrable. A la meva feina a l'adminsitració (i a totes) hi ha molts Bartleby's que ho són sense saber-ho. I això de millor "saber no voler saber" és molt de Marias, oi?

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.