23.12.11

"Estiula", de Lluís Calvo


Lluís Calvo és un poeta incommensurable. Amb el seu anterior llibre, Col·lisions, t’assaltava una sensació de sadoll en comprovar com el poeta exigia al vers cobrir totes les possibilitats que donava, establint una tensió entre el món circumdant immediat i el món interior, bastit sobre una poètica heterogènia (avantguarda, simbolisme, realisme, tot alhora) que ha anat creixent amb els anys. Però per a Calvo, que demostra pas a pas ésser un pensador inquiet i exhaustiu, sempre hi ha un llindar nou per creuar, per exigir i exigir-se una passa més enllà, que l’ajuda a conformar una obra que des de fa deu anys no para de créixer en qualitat i lucidesa, malgrat que de vegades el rigor lingüístic el faci emprar un registre més obscur. En tot cas, llegir els seus llibres esdevé un repte a l’alçada del que es marca a si mateix a l’hora d’escriure, i com ell, el lector assoleix una autèntica epifania quan troba la clau que l’obra, encara que li generi més preguntes que respostes.

La vall d’Estiula que intitula el seu nou treball és un indret geogràfic real, al Ripollès, que li serveix de plataforma física per passejar els dubtes i les constatacions. S’estableix una connexió entre la natura i la creació, que pretén superar en tot moment els tòpics romàntics: “El nostre pensament és més ràpid que la llum. Podem anar on vulguem, en un instant que fulgura i s’enfuig. Romandre aquí és el màxim encert.” El territori natural és un punt bàsic i estable per a la ment del poeta, un punt de partida a partir del qual llençar-se en qualsevol direcció. Aquest és un canvi respecte de la visió de la naturalesa com a refugi del món exterior, és a dir, com a parada final. En aquest territori, Calvo entra en contacte amb un llenguatge arrelat al paisatge, però trencant un altre dels convencionalismes, la seva poesia ens el transmet no pas com a taxidèrmia lingüística, sinó com a material de transmissió del món: la llengua prefigura el món, una concepció que supera la sacralització filològica. “Ara que els veus no deixes d’evocar-los. Quan, aviat, s’esvaneixin el teu dir en serà la saba”. Per tant, el poeta exerceix un treball lingüístic molt acurat que no té res d’artifici i molt de reflex de la realitat que en aquell moment l’envolta. L’ús de vocabulari complex o dialèctic, percaçat per l’oïda entre la gent de la zona, és un efecte natural, no pas un artifici pompós. “A Estiula les ombres són la rèplica d’una altra ombra més lleu, feta amb la llum de les paraules”. L’exigència lingüística respon a una necessitat de millorar les capacitats a l’hora de prefigurar un món que, en mans de molts, s’ha anat simplificant al ritme de la pèrdua lingüística, al ritme d’una societat que no cuida la llengua, que la maltracta i l’abarateix: “I algú que s’encimbella / i diu: “el món”. / I l’endevina / quan, de sobte, / la parla ens silencia / rere els mots”.

A partir d’aquí, Calvo es submergeix en la reflexió sobre la relació que s’estableix entre el poeta, el món i la paraula. Així, observa com el paisatge no és pas qui ens suggereix estats d’ànim (de fora a dins), sinó que és un mecanisme per externalitzar-nos (de dins a fora): “No hi ha esvorancs, aquí. / Allò més pregon no té pous / ni abismes. / Car va del jo a l’altre / que no és sinó ell mateix.” L’altre és un reflex de nosaltres mateixos, i això ens impedeix ser en tota la seva mesura, sense impostacions: “Cal que siguis Aquell que cal que et calgui.” Davant de tanta inconcreció, el poeta té l’escriptura per reordenar el món des de la seva visió, una veu que agrupa les dissemblances com “conglomerat de rocs / que endins s’agrupen escrivint-se, / amb la grafia dúctil dels combats”, ja que “dir és convocar els isolats”. La poesia, la veu, desvetlla el món, i no pas a la inversa. De reflexions sobre la llengua i el pensament n’hi ha a gavadals, i van fondant el sentit de l’obra, malgrat la boscúria espessida de la paraula: “Una llengua obre infinits llenguatges. (...) I és, alhora, com el silici: mai no apareix en estat pur. (...) El nostre verb sempre és transitiu”, i gràcies a aquest moviment constant, aquest avançar en la reflexió, anem assolint més i més espais de coneixement: “Algun dia l’espai més allunyat no resistirà el pensament.” És per això que l’home, com diu la dita, és presoner de les seves paraules i dels seus silencis: “No tinc sinó allò que dic / no sóc sinó allò que callo”.

La recerca de l’escriptura és, en el fons, la recerca de l’inconegut, “tan fràgil i llisquent / que, abans que puguem heure’l, ja és pols enmig dels dits”. Per això, els enemics de la recerca són la descreença (“mai esdevé l’heura fosca / que aterra els murs més alts”) i la por a la llibertat (“Però aquí rau la fam / de qui espera i no s’alça. / I als carrers de la por / només resta qui canta, / la veu oscada i fosca / de l’últim estadant: / el foll, el grum, el pres.” “I sols en el límit –la malaltia, el sofriment, la fatiga, la feblesa- i en el domini de la llibertat, l’home esdevé home”). El poeta ha de ser conscient del pas del temps, no témer-lo, i pensar que la llengua, com la vida i el món, com més mutable i en moviment, millor: “Tot això ens és comú”, diu, tot parlant dels nous catalans en sentit positiu, no pas com a perill per a la llengua, sinó com a oportunitat de transmissió: “I per afirmar-ho desisteix-ho, ara mateix, de tot allò congènit, clos, immòbil”. La resistència absurda i petrificadora no és positiva; la recuperació d’una parla per taxidemitzar-la no serveix de res, si aquesta parla no es reincorpora a la saba viva de la llengua diària.
 
L’acceptació de la lluita, de l’inconformisme, del dubte, dels límits, tot plegat és un discurs que es va desplegant generosament al llarg d’una obra polimòrfica i gegantesca, que pot atemorir d’entrada perquè no se sap on ens durà, i que cal abordar sense por i disposat a perdre-s’hi per gaudir-la (com la vida mateixa): “A la fi, només l’empremta del camí. / Però no ens diguis pas com és: / fes, altrament que ens delim de fressar-lo”. Sempre t’acabes retrobant, perquè Lluís Calvo no deixa anar del tot el lector. Per exemple, “Presències, dissolucions” és un llarg i inspirat poema final que resumeix els continguts més evidents de l’obra, i que culmina amb un cant a la poesia com a rastre final de la nostra mortalitat ínfima: “escriure’t és amar l’instant que passa”.    

1 comentari:

  1. Hola!
    El dimecres 18 d´aquest mes a 2/4 de 8 Tertúlia poètica del poemari ESTIULA, al Clau de Fa de Vic. Ens acompanyarà l´autor.
    M´ ha fet redescobrir els paisatges d´ESTIULA, al Ripollès.
    Comentari didàctic per la lectura del llibre.

    Imma C.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.