18.11.11

"Prufock i altres observacions", de T. S. Eliot



Alegrem-nos-en, perquè amb el que plou encara hi ha valents que ens il·lusionen amb els seus propòsits d’esmena, amb refrigeris espirituosos que ens eleven una mica els peus d’aquest terra tan granític i cada dia més dur. Els amics de labreu edicions i col·lecció alabatre segueixen fent picossades en la poesia universal, malgrat que el pes de les publicacions el duen els noms actuals de la llengua catalana. I aquest cop ens han presentat la primera obra d’un dels grans de la llengua anglesa, Thomas Stearns Eliot. Digueu-me romàntic, però prefereixo W. H. Auden per davant seu per les vibracions anímiques que em provoca; i tanmateix, malgrat la meva toixesa, seria incapaç de negar la brutal i radical genialitat d’Eliot, que et colpeja amb el ganxo dels campions: imbatible damunt el terreny poètic, amb un discurs trabadíssim, farcit de referències, lectures, mitges converses i profundes reflexions, tot amorosit per una musicalitat i una ocurrent rima consonant que, malauradament, acaba perdent-se en la traducció.
Eliot enceta el llibre amb un poema inaugural només a l’abast dels grans: “La cançó d’amor de J. Alfred Prufock”, transmutació de la veu poètica en un vell de vida arrossegada i estantissa. La citació de Dante i la Divina comèdia, quan Virgili s’ofereix a acompanyar-lo per l’Infern, connecta a la perfecció amb l’inici del poema: “Anem llavors, tu i jo, / quan el vespre s’estén contra el cel / com un pacient anestesiat sobre la taula”. A continuació errem per aquest món de mediocritat i crepuscle que esdevé la rutina del senyor Prufock, en què “A l’habitació les dones van i vénen / parlant de Miquel Àngel” es repeteix per incidir en la frivolitat fins i tot d’aquesta mena de converses. El vespre d’una “suau nit d’octubre”, la “boira groga que es frega el llom als vidres de les finestres”, s’esllangueix malenconiosament, i hi haurà temps per fer de tot “abans de prendre te amb torrades”, un acte pueril de tan habitual. Però Eliot introdueix un aire narratiu quan podem copsar el dubte del senyor Prufock, que ens és descrit admirablement, amb “un clar de calvície”, robes modestes, i la sensació que fer-se il·lusions a la seva edat, després “d’escopir totes les burilles dels meus dies i maneres”, és una pèrdua de temps. A poc a poc, ens duu cap a l’objecte de les seves angoixes, els braços d’una dona, a qui deu festejar a la recerca de matrimoni. El debat intern del senyor Prufock és brillantíssim, i ens deixa tot un seguit d’imatges evocadores del seu cansament vital realment inspirades. Al capdavall, però, ell no és “el Príncep Hamlet”, sinó un home que admet la seva mediocritat, entesa com la vulgaritat de la correcció, del terme mitjà: “una eina fàcil, / respectuós, content de ser útil, / polític, caut i meticulós”. Em pregunto si no és la definició de l’home mitjà, gris i atemorit del segle XX que en el XXI ha desembocat en l’esclau de la hipoteca i la banda ampla d’internet. És a dir, l’engany de la pertinença a la classe mitjana.
Curiosament, Eliot exhibeix muscle cap al final d’aquest llarg poema, quan s’inspira i esdevé més líric que mai evocant la vellesa i la mort final: després de mostrar-nos alguns detalls superficials de l’envelliment, diu: “He sentit les sirenes cantant-se les unes a les altres. / No crec que cantin per a mi.” Però, tanmateix, les sirenes pentinen “el cabell blanc de les onades”, i s’imagina jugant-hi “fins que ens despertin veus humanes i ens ofeguem”, fins que s’imposi altre cop la realitat. En certa manera, Eliot insufla a Prufock i al poeta un alè líric basat en la recerca de la bellesa, malgrat les limitacions.
La resta de poemes, les “observacions” del títol, oscil·len entre el retrat d’aquestes quotidianitats exalçades per la ploma d’Eliot i d’altres de més satírics. Els meus preferits són aquells en què a través d’una acumulació d’imatges, d’escenaris, ens transmet un estat d’ànim molt concret, que condueixen una obra brillant, un debut eufòric malgrat que Eliot prefereixi el cant del cigne de la vellesa abans que la joventut. És el cas de "Preludis", on trobem els versos que potser defineixen millor la poètica del nord-americà: "la noció d'alguna cosa infinitament gentil, / alguna cosa infinitament dolorosa." És el reclam perfecte per enganxar-s’hi i accedir més endavant a La terra eixorca i Poemes d’Ariel, per molta dificultat de comprensió que comporti.
Fem una darrera ullada a un aspecte aparentment col·lateral, però que no deixa de tenir la seva importància. Marc Masdeu, poeta de la casa (amb labreu ha editat El carnisser del fred), s’encarrega de la traducció, i tampoc canvia gaire respecte de l’anterior de Francesc Parcerisas: és veritat que empra una llengua més estandarditzada, més actualitzada que s'agraeix (substituint “musell” per “morro”, per posar un exemple), però com Parcerisas decideix sacrificar la musicalitat de la peça en benefici d’un bon enteniment narratiu, un sacrifici evident en la poesia d’Eliot, i que juga en benefici del lector, que pot gaudir amb els poemes en l’anglès original al costat mateix. Així, les successives lectures de l’obra es poden anar fent sobre l’original un cop s’ha copsat el sentit. Potser no tot, o ni tan sols una bona part, perquè, com afirma Masdeu al pròleg, “Eliot no pren per la mà quan encarem els seus llibres de poesia”, “l’important és captar-ne la idea general, l’ànima i l’alè d’allò que vol dir, gaudir de les imatges que ens proporciona”. Així que oblideu-vos del senyor Prufock, de la cosina Nancy o de la tieta Helen: no són res més que cromos intercanviables amb altres representants de l’ésser humà que transmeten una visió de la vida petita i quotidiana, desprenent una malenconia del desgast i de l’anonimat que no ens resulta gens aliena. 

1 comentari:

  1. Gràcies a les teves píndoles llibresques, aprenem una mica més d'autors i autores que pràcticament desconeixem perquè no els hem llegit prou.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.