2.11.11

anna montero, "teranyines"



Després d’un cicle de poemaris en què Anna Montero ha establert les bases més reconeixibles i potencials de la seva poesia (format bàsicament per serenitat dels cercles i el pes de la llum), teranyines (Premi Ausiàs March de Gandia) mira endavant amb la tranquil·litat de l’assoliment. Deixant-se anar sense perdre de vista alguns elements estètics ja definitoris de la seva poètica (l’ús de minúscules, la reflexió sobre la mort, la depuració estilística), les teranyines del títol evoquen els lligams que lliguen l’existència amb els seus contraris, aquells espais que enterboleixen l’experiència. Físicament, l’obra es divideix en tres apartats de títols reveladors (“focs”, “la mirada o la paraula” i “la por”), i si ens hi fixem hi sovintegen una sèrie de poemes titulats indistintament “misteri” (fins a quatre). Finalment, cal destacar que Montero evoca alguns personatges de la mitologia grega (Eurídice, Antígona, Ulisses, Safo, Clitemnestra, Medea) que simbolitzen la pèrdua, exemplificada per la diversitat dels casos. A continuació enllaçarem aquests tres elements diversos (els elements estètics, la divisió física de l'obra i les citacions clàssiques) per fer-ne una lectura profunda i exigent, tal com demana el treball de la poeta.
El llibre s’inicia amb un poema que, a mida de pròleg, estrafà un vers de Maria-Mercè Marçal, “parla’m encara més”, que es transforma en “mira’m encara més”. La mirada esdevé un element de comunicació tan important com la paraula, i d’aquí que la segona part es tituli amb la tria de l’una o l’altra. A continuació, “focs” planteja una sèrie de poemes en la qual els personatges i veus invocats recerquen i s’enfronten, amb el temps com a context de fons: “sota les aigües profundes del temps”, “un oceà de temps”, “em sé al fons del temps”...  El seu pas marca la fi, la derrota, l’enfonsament. Aquests elements es reparteixen al llarg d’uns poemes aclaparadors, bellament escrits, que tenen a “teranyines” una síntesi: l’existència és una espera compartida, on el buit és el teló de fons, la marca final, al qual estem lligats a través de les teranyines, que també uneixen relacions. “duel” ens avança la part següent, on “tu i jo / esperem l’acte final, el tret definitiu, / la mirada o la paraula”. Una citació de Vicent Alonso ens aclareix que mirar implica anar més enllà, “com si els ulls foren els miradors de l’ànima”, i d’alguna manera implica que per a la poesia sigui tan important la paraula utilitzada com la forma de mirar del poeta, i això sol·liciti una tria envers la prevalença d’una o altra.
És per això que la reflexió sobre la poesia i la creació apareix en poemes com “naixement del dolor”, on la creació implica aquest humus des de “l’entranya fosca de la terra”. De nou trobem el temps com una sordina repetitiva (“el mur de temps que ens separa” amb els difunts), aquest cop enllaçat a la reflexió sobre l’existència, ja que la vida és vista a través de la fugacitat. Així, els paisatges hivernals són la metàfora de la mort (“una clapa grisa / delata el joc anònim de la mort”), que de mica en mica va apareixent en diverses formes: “no sabies / que la mort és l’immens buit / d’una immensa presència”. Però curiosament, Montero presenta a “contradicció” la paradoxa de la vida mortal (la tarda autumnal que cau) enfrontada al misteri encoratjador: “i sota l’aigua espessa de l’estany / llisquen peixos invisibles / i altres misteris”. D’aquí que apareguin fins a quatre poemes amb el títol “misteri”, on de diverses formes se’ns presenta la gestació interior d’una inquietud mínimament positiva. Per això l’ésser humà és vist “com rèptils que esperem, / com rosers que ens arrapem / a la terra eixuta”, sobrevivint i sempre esperant “una mica d’escalfor, / una paraula com saba / que des del fons puja”.
 teranyines esdevé una lectura poètica apassionant per la quantitat i qualitat d’imatges ideàries que conté, per la dimensió profunda que va gratant en el lector a mida que eixampla el seu recorregut temàtic, sempre utilitzant un vocabulari comprensible però depurat i plagat de simbologies, que aprofundeix en la poesia a través de la creació d’uns camps semàntics que percudeixen amb la recreació d’uns paisatges molt personals per on anem trepitjant a mida que avancem pel llibre. Un avanç que dóna moments de lirisme íntim però vibrant, que esmola l'eina fins de tant en tant clavar-nos-la ben endins. Si el dolor per la pèrdua es pot objectivitzar a través de la bellesa, aquest n'és un dels testimonis.      

1 comentari:

  1. Anònim6:33 p. m.

    Olé la meua mestra de Francés! ;)

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.