1.10.11

"La carretera", de Cormac McCarthy



“Quan tots hàgim marxat definitivament, no quedarà ningú més que la mort, i els seus dies també estaran comptats. Es passejarà per la carretera sense res a fer, sense ningú a qui assetjar, i dirà: ¿On ha anat tothom? I això és el que passarà. ¿Quin mal hi ha?”

És un error acostar-se a La carretera amb el parany de l’argument postapocalíptic, ja que es tracta d’un simple punt de partida per acabar ensopegant amb un roc argumental de gran pes i davallar cap a un forat anímic desesperant. Perquè una de les habilitats narratives del nord-americà Cormac McCarthy que aquí se'ns mostra és partir de les convencions d’un gènere per fer el que realment li ve de gust, ensorrant el lector en una trama aparentment senzilla, però que va deixant espetecs que ressonen com un eco angoixant al llarg de l’obra.
No sabem com ha esdevingut el desastre, però sí que el món és cobert per la cendra i les tempestes elèctriques sovintegen, amb la qual cosa es pot sospitar de la contaminació o d’una catàstrofe nuclear. Tampoc se’ns explica d’on vénen el pare i el fill protagonistes, tot i que al llarg del llibre i en forma de degoteig anem coneixent capítols del passat de l’home. És com si McCarthy volgués situar-nos al bell mig del no-res, que és l’ara, per a partir d’aquí iniciar el camí de la carretera que segueixen. Tampoc sabrem per què marxen, ni què busquen, i amb prou feines sabrem de què fugen. La salvatgia ha pres un bon gruix dels pocs supervivents, que es maten i es mengen per sobreviure amb una mena de follia nihilista, i per això tots dos passen tot un munt d’angoixes per no ser localitzats. Bàsicament, McCarthy tortura el lector amb la descripció acurada de les rutines (avançar durant el dia, amagar-se durant els instants de perill, localitzar aliments encara mengívols en les runes que troben, acampar de la millor manera possible durant la nit) i els paisatges agònics, d’un temps que sembla remot.
D’aquesta manera, i amb l’ajut d’una fragmentació nerviosa de la narrativa, convertint les converses entretallades i breus de pare i fill en part d’aquest flux intermitent, McCarthy aconsegueix filtrar en el lector tots els sentiments que aclaparen dos éssers humans abocats a la misèria, la por i la incertesa. La manca d’un futur, la debilitat dels arguments del pare per avançar, es van fent més palesos com més llegim, però talment els salmons que neden a contracorrent per un instint primari de supervivència de l’espècie, tots dos segueixen endavant, com si tinguessin un pla prefixat. En el fons, La carretera del títol i de l'argument estableix una monumental analogia amb la vida: el pare protegeix el fill amb la seva vida tant de temps com pot, abans no estigui preparat per afrontar per si mateix l’horror i la lluita del món, aquesta carretera interestatal que no sembla acabar mai, però en la qual tanta i tanta gent s’hi va quedant pel camí. Una visió tan desoladora com la mateixa Terra arrasada per la vanitat i la cobdícia humana.

3 comentaris:

  1. Tremenda, bravo, mr. Deiv! ; )

    ResponElimina
  2. Gran novel•la d’un dels pocs hereus de Faulkner que està a la seva alçada. I com encertadament apunts, amb una lectura clarament metafòrica, igual que a les novel•les del mestre.
    Salut!

    ResponElimina
  3. Missatger: bona comparació, Faulkner! Sens dubte, McCarthy, hereu a part, destil·la una prosa que l'acosta als grans de la literatura anglosaxona. Tanmateix, vull llegir-ne alguna cosa més (possiblement "Meridià de sang") per ratificar la impressió.
    Xavi: no m'estranya que hi hagis caigut! El plantejament és realment interessant, tot i que s'acaba apartant de les convencions del gènere.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.