22.10.11

"Cants de Balafi", de Joan Antoni Cerrato


“A Balafi sorgeix la claredat / fins i tot quan la fosca tapa el cel. /Sempre hi haurà un estel que clarifica / dubtes de l’existència, plors dels àngels. / Al lluny, un bel d’ovella calma ànsies / de no poder adobar aquest món estrany. / Resta enfora el brogit de la ciutat. / Llegesc un llibre sota les espelmes: / sé que la poesia em fa més llum.” 

Un dels elements sovintejats per la poesia és la del refugi geogràfic com a centre creatiu de l’autor, més enllà dels llaços emocionals que el puguin unir. Es tracta d’un retorn a l’Ítaca particular, ja sigui físic pel que té de territori recorregut i viscut, ja sigui memorialístic pel que té d’importància passada en la creació d’una visió particular del món. El manacorí Joan Antoni Cerrato guanyà el 2008 el Premi de Poesia Parc Taulí amb Cants de Balafi, una molt interessant sèrie de versos escrits des d’un i sobre un petit llogarret eivissenc, que des de la seva senzillesa i austeritat conviden a reflexionar sobre un món i una existència pretèrita, manllevada de tota mena d’elements trivials. D’aquí que la pedra, element constitutiu de les construccions físiques humanes, també es converteixi en l’element metafòric més present de l’obra, des dels títols dels apartats (“L’artífex de la pedra”, “Món de pedra”, “La pedra recorda”) fins a tota mena de versos on se’ns parla: “Primer van ser les teves mans, la pedra”, “Noltros no perduram. Tan sols la pedra / té la paraula eterna”. La pedra és l’element constitutiu de la construcció del món i de la persona, però a la vegada és el símbol de la memòria revisada i finalment la imatge de la pèrdua i de la inacció. Des d’aquest punt de partida, Cerrato construeix un discurs poètic més o menys travat (els poemes no tenen títols i la successió esdevé força natural) que, partint dels elements exteriors que l’envolten, ens redirigeixen cap al seu interior.   
El fet que molts de versos siguin decasíl·labs ajuda Cerrato a atorgar-li al poemari un ritme pausat però constant, que lliga molt bé amb els elements que constitueixen temàticament l’obra: el silenci d’un món aïllat i remot, un silenci que des del primer poema està lligat a l’ànima en contraposició al cos. De la tensió d’ambdós elements sorgeix la veu poètica, que de mica en mica ens desgrana tota una sèrie de reflexions i sensacions bastides damunt una enumeració constant d’elements físics, ja siguin animals o vegetals. Però és la intervenció de les persones sobre aquest escenari que li dóna sentit i significança (“Primer van ser les teves mans, la pedra. / Pel camí de Balafi corr la sang / que glateix al meu cor, cap al teu regne. / (...) Després van ser les teves mans, la casa.”).
Cos i memòria esdevenen dos elements fonamentals en aquesta construcció: “El cos i la memòria no els pot fondre / cap llum, especialment si són els teus.” És més, tot plegat ajuda a centrar el raonament, a ordenar, a clarificar: “A Balafi sorgeix la claredat / fins i tot quan la fosca tapa el cel.” Malgrat la confusió d’alguns esdeveniments, malgrat les paradoxes de l’experiència expressades molts cops per la presència física de les aus (nogensmenys, el vol d’estornells, per exemple, pot ser comparable a l’agrupació massificada dels humans, que confonen i dilueixen), Cerrato troba en la poesia el far des d’on recompondre l’escenari desordenat, tant l’exterior com l’interior: “Llegesc un llibre sota les espelmes: / sé que la poesia em fa més llum.” 

5 comentaris:

  1. Efectivament, David, el locus amoenus és important pels poetes, i també per a alguns narradors. E, sembla molt suggeridora la lectura del poemari que proposes. Faré tots els possibles per adquirir-ne un exemplar.

    Per cert, vas contestar molt bé, i amb tots la raó, a propòsit de Caràcters, i de la crítica catalana en general.

    Salutacions!

    ResponElimina
  2. Que no ens falti mai el Llunàtic! Gràcies al teu post, em vénen ganes de llegir aquest poeta. És encisadora la manera com analitzes el poemari i l'autor de manera que els qui no l'hem llegit ja estiguem captivats per la seva poesia, gràcies a tu.

    ResponElimina
  3. Juli, ja em diràs què et sembla, jo el trobo un treball profund i bellament escrit. Els darrers anys anem servits de bona poesia en català, i des de tots els àmbits geogràfics. I mira que el vers és feina poc agraïda, pel poc que ven i per la poca difusió que té! Gràcies pel comentari, m'alegra que no hi haguessin malentesos, i que quedés clar el que volia expressar. Bona feina i bones lectures, Juli!

    ResponElimina
  4. Gràcies, Arlequí! Crec que la crítica hauria de ser això: un exercici lliure que només presenti les lectures que meravellen el crític, no pas una selecció aleatòria per la qual els llibres que no li agradin els destrossi. I si algun llibre no t'agrada, doncs o no en parla o prova de ser constructiu. Ja ho saps, ja n'hem parlat molts cops per aquests verals, de tot això! M'alegra que, gràcies al meu meravellament, bons llibres com el d'en Cerrato puguin tenir lectors.

    ResponElimina
  5. David, gràcies a tu, per donar-nos a conèixer el llibre d'en Cerrato. D'altra banda, compartisc plenament les teues paraules a propòsit de la crítica.
    Salut!

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.