13.9.11

Escissions



Si esteu una mica avesats a copsar el pols dels discursos literatis, ja fa anys que us sonarà la cantarella del postmodernisme. Ara n’hi ha que consideren l’etiquetaesgotada, o si més no superada per la seva popularitat, i que estem entrant en una nova època artística, ètica i social; i és veritat, el relativisme ens ha conduït a aquest cul-de-sac a tots els nivells, però a mi encara em sedueixen determinats aspectes postmodernistes que m’ajuden a atansar-me a la realitat amb una mica més de pólvora per disparar-li trets i així evitar que m’engoleixi (si més no, massa aviat).
El retorn de les vacances és un encarament brutal amb la realitat contemporània que ens constreny: només duc tretze dies de setembre i ja visc escindit entre diverses realitats, cadascuna d’elles igual d’exigent i alienant, i que em duen d’un no-espai a un altre, havent de dispensar-hi grans quantitats de temps, relativitzat per les esperes del transport públic.
Mentrestant, el llunÀtic ha hagut d’acostumar-se a un silenci que se’m fa angoixant. De tant en tant pateixo crisis de convicció i estic a punt d’enviar a dida el blog, però des de fa temps que em sorgeix a la vegada la necessitat d’expressar el que penso de les lectures que faig, sobretot d’aquelles que em trasbalsen i m’apassionen, com si la meva identitat es conformés amb exercir una dèbil i innecessària autoritat en alguna disciplina.
Visc escindit entre la nova feina de docent, entre els encàrrecs editorials, entre les molèsties de la salut, entre l’oci més inocu, entre l’endrapament de bon cinema, entre el temps per compartir amb qui m’estimo i m’estima, entre la literatura més estimulant, entre un inusitat ressorgiment de la passió pel gènere fantàstic... Són massa coses per a un sol individu, i llavors les escissions fan mal com talls d’escalpel gèlid i calculador, perquè a banda i banda resten les obligacions i les necessitats. Les unes pesen més que les altres, i unes m’urgeixen més que les altres, així que entremig va creixent-hi una llista de renúncies.
Tanmateix, el silenci d’aquests darrers dies no té res de conformitat amb la situació. M’ha servit per enllestir un parell de crítiques que han de sortir en paper i que posteriorment llegireu al llunÀtic. D’una banda, el molt recomanable volum de proses de Joan Todó, A butxacades, una glopada de (i que m’ho permeti l’autor amb les millors intencions) “cinisme, nihilisme, sarcasme i orgasme” (antològica frase escrita per Woody Allen per a Deconstructing Harry, l’últim gran film del geni de Manhattan abans d’una decadència lenta però inexorable). Tot un goig per als amants d’escriptures esmolades i vivències perifèriques, que té com un dels seus grans valors l’ús de la llengua ebrenca, molt ben traslladada per l’autor al paper. Todó, com tants altres, viu escindit entre l’origen rural i el present urbà. La contradicció i la ironia són habituals i les hi comptem en el que escriu.
D’altra banda, la segona novel·la de Ramon Erra, Escolta, Volòdia!, un nou exercici de virtuosisme polifònic, donant vida a tot un poble, però amb un argument que m’ha convençut menys que a Desfent el nus del mocador. No és una passa enrera, però en tot cas sí que ho és cap a un costat.
També m’estic submergint en la poesia de Salvatore Quasimodo, primer a través d’un exemplar del 1961 de l’Editorial Selecta que vaig trobar a la Llibreria Canuda, després amb Obra completa, editada enguany a Edicions del Salobre. I no puc evitar citar la meva nova immersió en el fantàstic, amb un autor menor pel que fa a l’interès estilístic o temàtic, però que convida a passar les pàgines amb rapidesa i delectació pel cúmul ingent de situacions sorprenents, de móns personalíssims i detallats, i per l’esperit sorneguer que demostra en la seva escriptura. Es tracta del nord-americà Jack Vance, un desconegut a les nostres terres de més de noranta anys, que en el món anglosaxó (i a França) fa dècades que és considerat un dels grans renovadors de la ciència-ficció i la fantasia.
I encara m’esperen a la lleixa La carretera de Cormac McCarthy, Viatge a l’Índia d’E. M. Forster, El bar sota la mar de Stefano Benni... Potser escindir-se no vol dir renunciar, sinó posposar, tot esperant temps més propicis.

5 comentaris:

  1. Descrius a la perfecció un sentiment que ens és comú: la impotència en veure que no tenim temps per a fer tantes coses que ens omplen.

    ResponElimina
  2. No t'amoïnis, David, cada vida demana el seu ritme i un bloc els admet tots sense necessitat d'entrar en combustió espontània. I els lectors, també.

    ResponElimina
  3. "El bar sota la mar" és excel·lent. I si la novel·la de McCarthy és tan inquietant o més que la pel·lícula, pot ser una gran lectura. Jo també la tinc pendent. Ànim amb el blog, els dubtes són normals en un mitjà així.

    ResponElimina
  4. Carles: gràcies, ja veig que és un sentiment compartit per molts. Allò que en deien el "mal du siècle" modernista, però postmodern!

    Allau: sí, la veritat és que s'agraeix comprovar que molts i moltes m'aguanteu els canvis d'humor llunàtic, i aquest Guadiana (ara sí, i molt; ara no, i gens) que és el seu manteniment...

    Xavier: gràcies per la recomanació, ara encara tinc més ganes d'agafar-los. Per sort (o per desgràcia per a d'altres coses), per a la feina d'aquest curs he de fer un transbord i una hora en total per arribar a casa, així que aviat em posaré al dia.

    ResponElimina
  5. Comença pel Bar sota la mar. Ho cura tot!
    Salutacions

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.