"Sukkwan Island", de David Vann


És habitual a les universitats dels Estats Units que les classes de creació literària explorin l’autobiografia de l’alumne com a punt de partida de la seva obra que, si fructifica amb un primer llibre publicat, esdevé un recurs ambivalent i perillós, ja que pot dificultar l’encarament del segon llibre, un repte encara més costerut que no pas el primer. Ara em ve al cap Les correccions de Jonathan Frazer, on parla de l’Alzeimer del seu pare. N’hi ha, com en John Irving o en David Leavitt, que van més enllà i aprofiten aquests recursos biogràfics per a traçar-ne un recorregut en diversos llibres. Ara, la darrera sensació literària de la temporada també aprofita aquest recurs. David Vann presenta Sukkwand Island, una poderosa novel•la que beu (i molt) de la seva font autobiogràfica, però que proposa un plantejament que dista a mig camí (i molt) d’aquest punt de partença. El suïcidi del seu pare i la reflexió que n’hagi fet forja la raó de ser d’un relat que, lentament però inexorable, s’endinsa en les tenebres d’un viatge cap al que hauria de ser l’exploració d’una relació humana, però que es converteix en un penya-segat per on circula perillosament, fins que ensopega i davalla.

Jim Fenn arriba a un cul-de-sac vital quan s’adona que la seva vida a Ketchikan, Alaska, no té cap sentit, i només li desvetlla plors i desitjos de suïcidi: de professió dentista, amb dos divorcis a les espatlles i un fill adolescent amb qui no té cap mena de relació perquè tampoc s’hi ha interessat gaire. Per això pren la decisió de vendre-ho tot i comprar una cabana en una illa remota d’Alaska per viure-hi almenys durant un any amb en Roy que, molt més madur i conscient que no pas el seu pare, accepta anar-hi per evitar que l’home se senti sol i cometi cap bogeria. A partir d’aquí és on Vann ens endinsa en la narració, amb l’arribada a l’illa, l’exploració i els preparatius per passar-hi l’hivern. Vann es pren el seu temps amb un ritme pausat que ajuda a endinsar-se en l’escenari, un indret remot amb l’aclaparadora naturalesa envoltant-ho tot, i amb en Jim i en Roy que de mica en mica s’adonen que estan ben poc preparats per afrontar els reptes que els planteja la vida lluny de la civilització. No només això: Roy ha de suportar els plors nocturns del seu pare, comprovar el desequilibri bipolar del seu comportament i enfrontar-se als seus propis terrors. “Roy observava aquell pare de rostre adust i mal afaitat mentre treballava, amb l’aigua freda de la pluja que li regalimava de la punta al nas. Semblava una figura tallada en pedra, de pensaments immutables, i en Roy no era capaç de conciliar aquell pare amb l’altre, el que plorava i s’enfonsava i en el qual res no podia durar.” Per acabar-ho d’adobar, haurà d’ajudar en Jim davant les temptatives de suïcidi d’aquest, i sobreposar-se a les manipulacions psicològiques a què es veu abocat quan insinua que vol abandonar-lo.

L’obra és dividida en dues parts, cadascuna narrada de forma omniscient però dedicada als pensaments d’un dels dos personatges. Així, la primera meitat és un endinsament en les sensacions de malestar i confusió d’en Roy, que comença a experimentar sentiments adults respecte del seu pare, sobretot quan aquest pateix un accident aparatós: “La sensació de terror s’havia esvaït gairebé del tot, però una part d’ell que no acabava d’entendre volia que el seu pare hagués mort en la caiguda perquè així s’hauria produït una mena d’alleujament i tot s’hauria aclarit i ell hauria pogut tornar a la seva vida.” A la segona meitat, però, ens endinsem en la ment del seu pare, en Jim, per adonar-nos del seu egoisme i infantilisme, que per una banda el duu a autocompadir-se davant els seus constants errors, però per l’altra el duu a responsabilitzar els altres per la seva mala sort, provocant en el lector una barreja anguniosa d'odi i llàstima, la mateixa barreja que corprèn en Roy. Així, després d’un esdeveniment absolutament clau per al desenllaç de l’obra, el seu caràcter va prenent formes monstruoses. En el fons, en Jim no és capaç de llevar-se la vida ni d’afrontar els seus errors i càstigs per pura covardia, i han de ser aquests altres a qui responsabilitza qui li apliquin la justícia.



David Vann debuta amb una obra esfereïdora, que absorbeix el lector i el colpeja, no sé pas si exorcitzant de passada els seus propis dimonis, però sí obrint una nova proposta literària que esperem que tingui continuïtat.

Comentaris

  1. Jo també n'he fet un petit comentari a Sukkwan Island.

    És una gran història que tot i la seva cruesa i violència latent que respira és recomenable al que li agradi la literatura.

    ResponElimina
  2. Vullunfestuc, gràcies per la teva referència. Sens dubte, un llibre adequat per als amants de la bona literatura, malgrat el "mal rotllo" (diguem-ho així) que destil·la.

    ResponElimina
  3. Gràcies per la resenya, no el coneixia i ja despunta com un dels meus llibres d'estiu.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  4. M'agrada molt molt molt.

    ResponElimina
  5. En David Vann s'ha convertit en un dels meus autors de capçalera, d'aquells als qui els compro els llibres peti qui peti. De fet, estic esperant bastant desesperada al 15 de setembre, quan sortirà a la venda Caribou Island, la seva segona novel·la, també ambientada a una illa d'Alaska. Sobre això li ha preguntat tothom, que perquè repeteix ambientació i ell diu que perquè ell és d'allà i és el món que coneix i que quan algun escriptor situa l'acció de les seves novel·les a Nova Iork, per exemple, no li pregunten perquè repeteix ciutat. Això concretament ho he llegit a l'entrevista que ha publicat Qué leer aquest setembre.
    Pel que fa al seu estil, em recorda a Cormac McCarthy amb La Carretera, però també una mica a Kafka (sobretot a La transformació, coneguda en general com La metamorfosi), tant per la relació entre pare i fill com per l'ambient claustrofòbic.
    Definitivament, per a mi ha estat una de les millors lectures del 2011.

    ResponElimina
  6. Innominada, gràcies per l'opinió... i per la notícia! No sabia que hagués d'arribar tan aviat un nou llibre d'en Vann. Estic d'acord amb tu: sempre i quan l'estil tallant i la tensió narrativa es mantinguin, considero que té tot el dret a submergir-se de nou en el seu univers geograficoliterari particular tants cops com vulgui. Sobre "La carretera" és curiós, perquè el tinc pendent de fa dies, i el fet que els comparis ja em dóna bones vibracions. Gràcies i fins la propera!

    ResponElimina
  7. Doncs, per si t'interessa, els dies 28 i 29 de setembre estarà aquí, a Barcelona, fent el tour de presentació de Caribou Island. Em va comentar que el dia 29 estarà relacionat amb un event o acte, però no sé si m'ho va dir perquè és sorpressa per tothom o bé perquè no m'ho va dir i punt.
    La carretera és boníssim, t'agradarà. Una de les coses en comú entre Sukkwan i aquesta és que la natura (o la negació de la natura, segons es miri) es converteixen en un dels principals enemics, convertin-se en un protagonista més.
    A més un amic meu ha composat temes musicals (més bé sons) relacionats amb La carretera, perquè el va inspirar molt. Encara no els he escoltat, he de rebre el pendrive.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada