Sampere, Pons, Valéry

Màrius Sampere escriu: "Pare, el dolor no calia". Aquests dies em doblego amb una lumbàlgia heretada de la nostra excursió a Sant Aniol d'Aguja. En comptes d'anar pel camí més transitat, ens vam fer els valents pujant fins a Talaixà, a 780 m, per després baixar a Sant Aniol tot travessant dos colls de diversos desnivells. Ara bé, el lloc s'ho val, sobretot la tornada, que circula resseguint la riera de Sant Aniol, i desvetlla de tant en tant gorgs i llacunes on banyar-se, o on refrescar els peus inflats per la marxa.

Ja he acabat El hóbbit i enceto Un mag de Terramar, d'Ursula K. Le Guin, una altra dels pocs autors de fantasia traduïts al català. I dia rere dia esgarrapo Dillatari de Ponç Pons, un dietari escrit durant les vacances, que mixtura la reflexió i la creació poètica. Entre d'altres coses, Pons s'indigna i es preocupa per la degradació del paisatge illenc en benefici del turisme, o per la manca de compromís de la seva gent: "Crec amb Pessoa que "un vertader home només pot ser, amb plaer i profit, bilingüe", que convé ser plurilingüe, però menysprear, com passa aquí, la nostra pròpia identitat és un signe de pobresa i de servilisme mental." El mateix passa a Catalunya i hi coincideixo, però em sorprèn que Pons vegi l'illa en mans d'especuladors quan tenia la impressió que Menorca és un dels indrets menys afectats de totes les Balears per la manca d'escrúpols i les ganes de prostituir la pròpia terra. I els catalans en sabem molt, d'això, que la Costa Brava és una vergonya rotunda i un exemple de com malmetre un paisatge esplèndid.

Mentre escric al jardí de la caa, amb una bossa d'aigua calenta a les lumbars per atenuar el dolor, la Z. assaja el Prelude in C Major per a piano de Bach, i les onades del tema m'arriben com un líquid atemperat i avellutat. Fa temps que no toca, i de primeres alenteix la marxa, per a continuació fer una segona versió amb el tempo marcat per la partitura. El dolor i jo ens anem diluint, igual que el capvespre. I tanmateix, no puc deixar d'anotar una idea de Paul Valéry que Pons ressenya i que m'inquieta: "L'univers no és res més que un defecte del no-ésser."

Comentaris