Retorn a la fantasia


Tinc tipera de realitat. Roto bilis agres, fart de responsabilitats feixugues, de gent maleducada i desconsiderada, de cretins que falsifiquen la política i ens feudalitzen a base d'economia, convertint algunes societats en esclaves de la seva supervivència i del seu èxit, i a la resta en carn de canó de la seva batalla pel domini aristocràtic d'uns pocs.

Suo realisme pels porus i des de la Garrotxa provo de pelar algunes capes de ceba incòmodes que he anat acumulant durant l'any. Em submergeixo en la fantasia, que tantes vegades m'ha salvat, que tantes vegades m'ha ofert entusiasme i sorpresa per continuar. Fa dies que rellegeixo El hòbbit de J.R.R. Tolkien, que vaig descobrir a l'institut fa vint anys, i m'ajuda a recuperar l'esperit del seu autor, que mixtura la meravella dels contes de fades amb el sentit de l'aventura més pura i la fascinació pels ecos d'una mitologia remota. Quelcom que, dit de passada, no té res a veure amb les adaptacions cinematogràfiques que s'han fet i es puguin fer de les seves obres perquè bàsicament no disposen de temps ni de profunditat suficients per acostar-s'hi, i sempre restaran en la superfície, conformant-se amb la infografia per recrear les criatures i el món. Així que qui tingui prejudicis per Tolkien, que tingui en compte aquestes consideracions, encara que el to que assaja a El hòbbit sigui el d'una narració per a infants.

No tolero que la fantasia sigui considerada un gènere menor o d'evasió. Ha donat grans noms i grans obres, incontestables: Hoffmann, Poe, Borges, Stevenson, Shelley, Perucho, Maupassant, Bierce... Considero que la fantasia ens situa davant l'existència des d'unes altres coordenades, que no tenen res a veure amb la fugida, i sí amb una poetització en la qual es pot metaforitzar el món amb l'ús dels mites que genera. Això sí, sempre hi haurà qui (sobretot en aquests temps de meravellament estúltid) ho aprofiti per facturar la típica i tòpica història de vampirs adolescents. I fins i tot aquí hi ha diferències, perquè si heu vist el magnífic film suec Déjame entrar (el suec original, no pas la versió americana) sabreu que fins i tot amb aquest argument es poden fer pel·lícules dures sobre la soledat i la incomprensió. Perquè les pel·lícules de sobretaula d'Antena 3, aquelles TV movies infumables, s'adscriuen al realisme, i no per això condemnen tantes i tan grans obres a les mateixes consideracions, oi?

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada