"D'ara endavant", de Martí Noy


Crítica apareguda a la revista Quadern, núm. 181, juny de 2011

Les relacions entre pares i fills han tingut en el món literari un ressò important i variat. El fet que visquem en societats patriarcals les ha convertit en un fenomen d'indiscutible repercussió en la vida d'un home. A partir d'aquí, les lectures i les interpretacions poden ser tan interessants i variades com l'originalitat de l'autor pressuposi, amb el risc evident de caure en el dramatisme exacerbat o en la tendresa epidèrmica. No és aquest el cas de Martí Noy, que si bé aprofita el fet d'haver viscut el naixement del seu primer fill com a incitació a la redacció del poemari D'ara endavant, té la virtut de donar altres dimensions als seus poemes.

El títol és ben definitori del plantejament de l'autor, i marca la línia de tall que significa la bona nova: "D'ara endavant / no puc tornar", diu el brevíssim segon poema. La novetat com a motor de renovació vital, tant pels aspectes positius com pels negatius, és l'element que mou la seva reflexió poètica. A més, l'aposta de Noy per un llenguatge senzill, despullat de tota ornamentació innecessària, que construeix versos curts i poemes breus, es veu reforçada per una innovació encertada i curiosa: l'ús de les frases que serveixen d'exemple al Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans per encapçalar molts dels poemes. Amb petits canvis, s'integren en el discórrer dels versos i així deixa ben clar que el llenguatge despullat del llibre li permet arribar al moll de l'os literari, és a dir, a la figuració metafòrica que el poeta és capaç de donar a qualsevol paraula o oració.

L'obra s'orquestra al voltant de l'experiència de la paternitat, però des de tres punts de vista diferents: la sorpresa per l'arribada de la vida ("Compareixences"), el replantejament d'una relació davant el canvi ("Endinsaments") i la reflexió sobre la temporalitat de l'existència ("Emigracions"). Al començament, el fill nascut esdevé "la meva tela" per encarar el vent vital que arrossega, però apareix la consciència de la responsabilitat: es tracta d'un fenomen irreversible, una experiència única però a la vegada compromesa ("Ho tinc tot. / No sóc lliure"). El fill, però, només esdevé un argument per reflectir l'espeternec violent de la vida, com aquesta va canviant i comporta noves responsabilitats ("afegeixo coberts a la taula"). Al mateix temps, la novetat també implica l'oblit ("És finíssima la sorra / del rellotge, creixen herbes / als records") i un replantejament de la figura del pare ("El temps ha destensat les cordes. / I t'entenc, pare"). Perquè prendre aquest nou rol implica la reformulació d'un mateix, adonant-se de les relacions de dependència que a partir d'ara s'estableixen: malgrat que el poeta és qui se'n va "a dormir l'últim", també diu que "camino amb la claror / de la vostra respiració". Així, doncs, la responsabilitat també s'alimenta del plaer de fer-se'n càrrec, i per això també expressa la seva alegria i el desig de viure-la a pler: "Tot el pa, / totes les finestres, tot m'agrada", "Tremola la vida. / Em pujo la persiana".


En canvi, "Endinsaments" pren un to més seriós i greu, ja que els estralls que comporta la nova situació provoca canvis, tensions i allunyaments. Com diu el nom de l’apartat, la poesia s’endinsa en tota una sèrie de vivències i de reformulacions, i l’obra pren un to líric de força volada. Tot plegat esdevé un gran esforç, perquè "Els antics camins / ara acaben en barrancs", però també hi ha aprenentatge, en la faceta de pare però també de parella: "Aprenc a escoltar / -te", i "si t’ofegues", "bracejo / cap a les traces ascendents de les bombolles d’oxigen". Els resultats de l’experiència duen de nou a "la pluja muda / amarada de desig", i a una sèrie de poemes on la sensualitat i el llenguatge metafòric es donen la mà de forma elegant i harmoniosa. Al final, "Som tan mar endins, / que ja no veiem terra". L’experiència no només suposa un aprofundiment en la vivència conjunta, sinó també en la individual.

Al capdavall retornem al fill, "una ferida oberta": "confies en mi, / per sempre". El poeta evoca la pròpia infantesa per reviure les experiències que conformaren la seva sensibilitat i enteniment del món, fins que "els terrats ja no tenen baranes" i comença el vertigen de l’adultesa. I apareixen esdeveniments com la mort, la desaparició i l’oblit. Es tracta de valorar quin serà el camí que prendrà la criatura, i quines són les conclusions que se’n poden extreure. És impossible, però, evitar-ho: "Pretens que la vida no et detecti?". Per això, tot recuperant la imatge del vent vital que ens arrossega, "Estenc els llençols. / Hisso les veles", i al capdavall no s’ha de renunciar a res: "Encara que no hi hagi previsió de vent, / porto l’estel sota el braç".

D’ara endavant és una glopada d’aire límpid, revelador, ordenat i només aparentment senzill, que té la gran virtut d’un discurs ben travat, sense estridències, que denoten la maduresa del seu autor, i que deixen el lector sorprès de com pot brillar el llenguatge i la vida quotidiana amb reflexos superficialment ocults, però que no passen de llarg a un observador sensible i sense prejudicis.    

Comentaris