Xafogor (11 i 12 de juliol, Menorca)


Fa una nit xafogosa al port de Ciutadella mentre busquem entre les terrasses dels restaurants que poblen el port, quin ens farà menys mal a la butxaca. Optem per un lloc de tapes, decidits a deixar-nos omplir per tota mena de menges que ens facin menys evident el cansament del dia. Quan no tens cotxe i no vius a Barcelona, un acte tan simple com volar a una illa tan propera com Menorca es converteix en tota una odissea: tren, transbord, més tren, avió, autobús, transbord a un altre autobús...

Em sento estabornit pel clima, tot i que anuncien un canvi per a les properes nits. I serà veritat, però de moment experimento el que (segons la guia) els illencs anomenen basca. I no deixen de tenir raó: segons Fabra, es tracta d'una "ànsia, angúnia, inquietud; esvaniment, desmai". Home, no sé pas si arriba al límit de provocar "nàusees" (jo tinc força gana), que n'és l'accepció que més utilitzem a Catalunya, però sí que és veritat que la humitat alta provoca una sèrie de sensacions ben desagradables.

L'endemà, ja més relaxat gràcies a uns núvols arrossegats per una tramuntana fresca, un pèl exagerada (com sol ser habitual en aquesta mena de vent), llegeixo a Octubre, el dietari pòstum de Miquel Pairolí, que la "xafogor", la "basca", s'anomena estuba per les terres de Girona. I dic "per les terres de Girona" perquè per Sabadell i rodalies del Vallès no ho havia sentit mai: sí que surt l'accepció al Fabra: "sufocació produïda per un aire calent i carregat d'humitat". També un altre autor gironí, el poeta Narcís Comadira, té uns versos titulats "Estuba", que recull al seu darrer poemari, Llast (2007): "Vespre d'agost emplujat, l'estuba / pesa com un retret / sobre els anys de la vida".

Però torno a Pairolí, que en aquest fragment evoca un gran incendi d'estiu, incontrolable, monstruós, que crea un clima de cendra i sufocació. D'altres incendis més personals, però, condueixen un amic seu al suïcidi, i el viatge cap a l'enterrament es converteix en una autèntica odissea, tot i que en el seu cas sí que disposa d'automòbil. Al vespre, amb la circulació millorada, assisteix a un concert del Festival de Peralada i coincideix amb una antiga amistat sentimental Sembla que el foc es revifi per uns instants, però acaba per apagar-se sota el pes de la incertesa i el temps passat. "En arribar prop de casa, des dels turons de les Gavarres s'albirava, cap al sud, en la fosca, la vermellor dels incendis que encara cremaven, com un llunyà front de guerra. L'aire tornava a dur aquella olor de bosc calcinat que, d'alguna manera, és una sentor de mort. El malson revifava." Els incendis que calcinen la vida i el temps.

Comentaris