Miquel Pairolí


Em va agafar en fora de joc el traspàs d’en Miquel Pairolí. Qui podia imaginar que l’autor de Quart, amb només 55 anys, ens havia de deixar sense donar continuïtat a una obra que anava creixent lentament però inexorable des del seu racó de món, on gaudia de la vida des de la joia calmosa i discreta de la ruralia. Una setmana abans, precisament, havia reservat a la biblioteca un exemplar d’Octubre, el seu darrer dietari publicat, després d’assabentar-me que deixava temporalment la seva columna al diari El Punt, imagino que per seguir la lluita contra la malaltia que al capdavall se l’ha endut.

Vaig llegir El manuscrit de Virgili fa una colla d’anys i em va sorprendre molt positivament, però li vaig anar perdent la petja que només es desvetllava de tant en tant amb el diari on escrivia, i del qual mai no n’he estat massa lector. Per tant, m’apunto Cera i Octubre per mantenir viu a través de la lectura el seu treball escrit que, malgrat el seu volum escàs (dues novel·les i dos dietaris més, a banda dels esmentats), demostra un amor per l’ofici i una dedicació curosa al tractament de la llengua, buscant la dificultat de la senzillesa. Com a homenatge, recupero una crítica que vaig escriure l’any 2004 sobre El manuscrit de Virgili, i que vaig publicar a la meva pàgina web Nocturnal, de fa anys desapareguda, la “mare” del llunÀtic.


El poeta llatí Virgili, protegit de Mecenes (qui donà nom a tal condició), va morir sense haver pogut culminar la seva obra cabdal, Eneida. Suposo que l’escriptor Miquel Pairolí ha tingut en compte aquesta gran figura de la literatura universal a l’hora de batejar i retratar Reinald Virgili, un jove i idealista novel·lista d’avantguarda que l’any 1929, després de publicar el seu primer llibre amb gran èxit de crítica que no pas de ventes, rep una oferta singular: Berta Canonici, una extravagant dona de negocis, li proposa que només escrigui per a ella a canvi de convertir-se en la seva mecenes, procuradora i única lectora.


A partir d’aquí, Pairolí teixeix la seducció literària amb una prosa encesa, voluptuosa i irònica, arrossegant-nos cap al viatge personal que Virgili viu en la seva peculiar travessera creativa que dura set anys. La seva vida dóna uns tombs que, automàticament, s'aniran veient reflectits en les obres que continua escrivint. Tot per oferir-nos una reflexió sobre l’acte d’escriure, sobre la condició d’autor i sobre les contradiccions que assolen l’ésser que viu dividit entre les seves misèries quotidianes i les excelses alegries que li proporciona l’acte creatiu.


Vist el plantejament, hom podria pensar que es tracta d’una novel·la d'idees i no s’equivocaria. Però Pairolí té molt ofici, és un gran narrador que, malgrat enlairar la temàtica que tracta, ho fa amb materials nobles, no deixa mai que el lector s’ofegui en un magma confús de teories. Al contrari, El manuscrit de Virgili és una obra àgil, molt entretinguda, que funciona plantejant continus reptes i dubtes al lector, que no pot aturar la seva lectura i necessita avançar sense remei fins al desenllaç. Mentrestant, el camí de Reinald Virgili segueix en paral·lel Europa i la seva societat, que avancen cap a la destrucció de les guerres. La culminació de la seva obra, els moments més dolents de la seva vida privada i l’esclat de la guerra civil succeeixen al mateix temps, van de la mà en una obra ben resolta que podria funcionar perfectament sense l’epíleg anomenat "El llimoner", on es dóna més informació al lector per acabar d’arrodonir el puzle narratiu i que, imagino, respon a una voluntat més lúdica de l’autor que no pas creativa.

Comentaris