"L'any de la plaga", de Marc Pastor


Crítica publicada a la revista Quadern, número 180, abril de 2011.


Seria motiu d’un estudi complex arribar a esbrinar per què la novel·la de gènere no acaba de fer forat dins la literatura catalana, més enllà dels títols juvenils i de les traduccions de clàssics anglosaxons. Si bé la novel·la negra ha guanyat prestigi des dels anys vuitanta, en el cas de la fantasia i la ciència-ficció un fenomen de la magnitud d’Albert Sànchez Piñol encara ha engrandit més la buidor que l’envolta. Potser per això és digna d’aplaudir la proposta de Marc Pastor, que després d’una novel·la d’aventures ambientada a la Segona Guerra Mundial (Montecristo) i una novel·la negra a la Barcelona dels anys vint (La mala dona), es despenja amb L’any de la plaga, una història de ciència-ficció apocalíptica i a la vegada el document de tota una generació (la seva, nascuda a mitjan anys setanta) que ha crescut amb els referents audiovisuals de la cultura popular, tot un fenomen que defineix bona part de la societat del segle XX.

L’any de la plaga esdevé una novel·la de dues velocitats. La primera ens presenta Víctor Negro, un jove apàtic i asocial que (paradoxalment) treballa com a assistent social d’ancians. Encaparrat per una ruptura sentimental que no acaba de superar, es refugia en la grisor uniforme del dia a dia (“Tot té el sabor confortable de la rutina”), i en una actitud defensiva basada en el sarcasme i la malfiança. L’autocompassió destructiva, però, té el seu contrapunt en les insistents referències i citacions de la narració i els diàlegs, que poden anar de Taxi Driver, Ciutadà Kane o La vida de Brian a films fantàstics populars com Alien, Star Wars o Terminator. De vegades són només frases breus, simples puntualitzacions, però ajuden a fer-se una idea de la personalitat d’en Víctor (“acumulo informació inútil que dubto que mai m’arribi a fer servei”) i el perquè de les seves dificultats per relacionar-se amb els altres. Aquest refugi en la cultura popular (música, còmics, pel·lícules, llibres) no només basteix el seu univers personal, també esdevé una aclucada l’ull a tots aquells lectors que se’n sentin propers. I d’alguna manera prefigura el desenvolupament de la trama.

El ritme d’aquesta primera part de l’obra és pausat, reproduint la lentitud i la feixuguesa de la rutina diària i l’estat d’ànim del protagonista. Tanmateix, quan una onada de suïcidis afecta els seus pacients, tot sembla indicar que un estiu extremament calorós i la inquietud social, agitada pels rumors de la grip A, n’han estat les causes. Paral·lelament, per sota d’aquest anar passant comencen a sorgir indicis que alguna cosa està canviant de forma amenaçadora i general. És només una sospita subtil, inadvertida, però suficient per despertar la curiositat i la malfiança d’en Víctor.

A partir d’aquí la història inicia una segona velocitat, molt més vertiginosa, que transmuta la realitat de la Barcelona mileurista i multicultural en un to de malson apocalíptic. Els canvis que en Víctor ha anat copsant es fan cada cop més evidents, i el to deriva cap a l’argument fantàstic, inspirat en tres referents clàssics de la ciència-ficció: The Body Snatchers de Jack Finney, El dia dels trífids de John Wyndham i Sóc llegenda de Richard Matheson. Totes parlen de la despersonalització de la societat, de l’alteritat i de la fi del món tal com el coneixem. Així, Víctor Negro esdevé un antiheroi, un individu que no destaca per cap qualitat, enfrontat a una situació d’alt risc, en la qual la supervivència és l’única alternativa a la mort. Comencen a succeir-se les sorpreses argumentals, amb algunes escenes discutibles pel to excessivament fílmic. Tot plegat respon a la valentia de Pastor, que aposta per convertir la novel·la en una obra de gènere pur. És evident que el lector que comparteixi el gust i l’admiració pels referents exposats fins al moment li atorgarà el seu beneplàcit, deixant-se fascinar per la Barcelona postapocalíptica que hi esbossa.

És per això que Pastor ha relegat l’estil a un segon pla, usant una fórmula lingüística senzilla, amb l’encert de reproduir el català embastardit del barceloní, amb tot d’expressions i frases originàries del castellà, que dota de més realisme els personatges i les seves vides. També s’agraeix la manca de transcendència en un argument que podria patir el risc de ser forçat a la recerca de segones lectures, sense tenir en compte que la naturalitat, i no pas l’artifici, és el més difícil a l’hora de construir un artefacte cultural que s’adscrigui a les normes d’un gènere, i la transcendència d’aquest sorgeix no pas de la intenció, sinó de la força de la proposta.

Comentaris