22.7.11

Escriptors menorquins


Tot i ser una guia de butxaca espanyola (amb tot el que significa pel que fa als dos complements del nom), la guia de Menorca que utilitzem té un petit apartat dedicat a "La literatura", més generós del que hagués imaginat, on se cita un autor que tenia enterrat en l'oblit universitari: Joan Ramis i Ramis (1746-1819), autor de la barroca Lucrècia, malgrat que es tracta d'un text representatiu del neoclassicisme català. El text és una tragèdia en versos alexandrins de la qual sincerament no en recordo res. De fet, no en tinc ni un exemplar, ja que el vaig demanar en préstec a la biblioteca de la facultat. En recordo la seva complexitat i les evocacions als clàssics grecs i romans, dos elements que responen a la influència cultural francesa de Ramis, ja que va estudiar lleis a París, més que no pas als seus orígens. Així doncs, dubto que serveixi com a testimoni del ruralisme illenc. Ara bé, en aquest sentit Francesc Camps i Mercadal (1852-1929) sí que va fer feina, ja que es tracta d'un d'aquells renaixentistes (vull dir de la Renaixença catalana, no pas del Renaixement europeu) d'arrel romàntica que feinejaven pel seu territori, recollint la cultura d'arrel popular, feina que va donar la col·lecció Folklore menorquí de la pagesia.

La guia també cita Màrius Verdaguer (1884-1963), autor de la novel·la Piedras y viento, títol que ha estat pres com a eslògan de l'illa durant molts anys, i que li fa justícia en certa manera. La seva costa nord, de cara al vent, en rep la seva influència, i les platges semblen obres d'art esculpides per un artista impietós, que no cessa de picar amb el martell i polir el rocam que la perfila. Tanmateix, la costa sud, molt més amable, serva un bon grapat de cales meravelloses (la Macarelleta o la Mitjana, sense anar més lluny) on hom hi pot trobar pins fins a la darrera línia de costa, gairebé a tocar de la mar. És ben agradós arrecerar-s'hi en un dia de sol roent, i sortir-ne de tant en tant per fer el bany de rigor mentre es fa una pausa en la lectura.

Com n'és de juganera, la realitat. Ja he citat al llunÀtic molts exemples de casuals inesperats, que em meravellen de forma íntima i fins potser ingènua, però no puc deixar-ho estar. Dos dies després del nostre retorn, m'arriba el número d'estiu de la revista sabadellenca Quadern (el 181, a la imatge), on aquest cop comento el molt recomanable poemari D'ara endavant, de Martí Noy. Comprovo que la secció "Lletres" va creixent de forma interessant: una nou apartat sobre petites editorials catalanes, un estudi sobre la literatura de gènere, un record per Ausiàs March... i un reportatge sobre autors menorquins contemporanis! La també menorquina Maria Cardona ens apropa a les coincidències temàtiques dels noms més destacats de la seva producció, que no són pocs: Ponç Pons, Pau Faner, Joan Pons, Esperança Camps, Maite Salord, Josep M. Quintana... Els usuaris d'una llengua particular, molt lligada a l'orgull per la terra, a les particularitats insulars i a una vista abocada al mar. Una vista que s'entrellaça momentàniament amb la meva, que no para de trobar-hi complicitats i casuals.

4 comentaris:

  1. En Francesc Camps i Mercadal era el meu besavi per part de pare :-)

    ResponElimina
  2. Ostres! Si ja ho dic jo, Sònia, que la realitat és molt juganera... Fixa't les connexions que estic establint només a partir d'un viatge i d'unes lectures...

    ResponElimina
  3. Anònim5:16 p. m.

    Hola David, no sé per què contraposes la tasca (inmensa) de Francesc Camps i Mercadal amb la d’en Joan Ramis. Ai, ai. És cert que va estudiar a Avinyó, però acabada la seva formació retornà a Menorca on va esdevenir un important dinamitzador de la vida cultural de l’illa. Va escriure obres neoclàssiques però també va publicar estudis històrics i d’altres matèries. Vull dir que no vivia a París allunyat de la realitat insular sinó tot el contrari. Jo vaig estudiar a l’institut de Maó que duu el seu nom, així que supos que em surt la vena patriotera de barri. Si vols ruralisme per un tub potser t’interessa el ‘Viatge tràgic de l’amo en Xec de s’Ullastrar’, d’Àngel Ruiz i Pablo. Fa uns anys circulava una versió en còmic i tot. Salut!

    Francesc Camps

    ResponElimina
  4. Francesc, gràcies pel teu comentari, que ens ajuda a conèixer millor en Ramis. I més quan jo no en tenia cap notícia, de tot el que dius; de fet, no en tenia cap, de notícia, a banda del llibre que esmento. El meu comentari es referia a l'obra "Lucrècia", no pas al seu autor, és clar. Però amb el teu comentari queda consignat: Joan Ramis pot posar-se al costat de Camps i Mercadal com a autors menorquins compromesos amb la seva insularitat.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.