19.7.11

Dies d'octubre


Segons el calendari, ens trobem en plena canícula estival, però a casa una mena d'aire melangiós ens corprèn. Pot ser aquest clima que assuaveix les temperatures; potser és el retorn a la feina després d'una setmana de vacances a Menorca, d'una brevetat cruel. Pot ser que Octubre, el darrer dietari de Miquel Pairolí (pòstum, al capdavall) m'estigui afectant més del que puc imaginar. El seu to a cau d'orella, la intimitat torbadora d'algunes de les seves declaracions o la despullada sinceritat amb què es dirigeix al lector fan que gairebé me l'hagi endrapat en un parell de matins, arrecerat entre els pins que atorguen una ombra de no dir a cales meravelloses com la Macarelleta. I mentre llegia, no podia treure'm del damunt la idea que aquell home que em parlava ja no hi era, una afirmació anguniosa quan les paraules me'l materialitzaven amb tanta rotunditat. El contacte íntim i familiar amb la terra, les sensacions en el dia de l'aniversari, els concerts de Peralada, les relacions sentimentals... Una altra obra corprenedora, que vaig deixar a mig llegir abans de marxar, és Sukkwand Island, de David Vann, potser pel contrast massa accentuat entre l'illa d'Alaska on es reclouen en Roy i el seu pare i la costa mediterrània de Menorca. L'angoixa del relat creix mentre t'adones que la història es dirigeix irremeiablement cap a un cul-de-sac, una crònica anunciada des de la primera pàgina que, tanmateix, convida a seguir-la fins el desenllaç, amb una prosa fluida i esmolada, però despullada de qualsevol ornamentació.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.