"Trenta-quatre poemes", de W. B. Yeats


Auden, Eliot, Pound i Yeats formen el pòquer d’asos de la poesia moderna en llengua anglesa. Del primer n’he parlat en diverses ocasions; de la resta, parlaré del darrer: acabo de llegir Trenta-quatre poemes, una selecció de William Butler Yeats a càrrec de l’eivissenc Marià Villangómez per a Quaderns Crema. Malauradament, encara no he trobat res d’Eliot i Pound en català. Però no em planyeré altra vegada de la manca d’edicions catalogades de moderns anglosaxons en llengua catalana, ja que alguns petits segells estan fent l’esforç d’anar omplint forats. Les llibreries de vell i les biblioteques són, des de fa temps, les meves aliades en aquesta recerca, i us recomano que les recorregueu amb ulls ben oberts; sempre es poden trobar sorpreses inesperades...


William Butler Yeats (1865-1939) és un dels responsables del renaixement literari irlandès, malgrat escriure en llengua anglesa. Per una banda, les seves idees nacionalistes l’empenyeren a col·laborar en el trasllat a la realitat d’una idea de teatre nacional irlandès. De l’altra, la seva obra poètica és un compendi d’elements adquirits durant la seva infantesa i joventut, quan va passar llargues temporades al comtat de Sligo, on va entrar en contacte amb el paisatge de la seva terra, amb el folklore i les tradicions culturals, d’arrels cèltiques. Tot aquest material exercí en Yeats una atracció molt intensa, fins al punt d’esdevenir fonamental en la tria de temes i formes de la seva poesia. Les llegendes gaèliques, el paganisme, la teosofia i la màgia li serveixen per assolir una mena de lirisme místic, una simbologia poètica no exempta de comprensió per a un públic poc avesat a la mitologia referencial que pren. Tot i que Villangómez deixa ben clar en el pròleg que l’antologia no ha nascut de cap voluntat antològica sinó que respon al recull de diversos poemes que havia anat traduint al llarg dels anys de forma puntual, la capacitat de Yeats per bastir un univers poètic propi està molt per damunt d’aquestes consideracions: per un cantó trobem els poemes que ens parlen del paisatge i de les llegendes i la gent d’Irlanda (“L’illa lacustre d’Innisfree”, “El violinista de Dooney”, “Els cignes salvatges de Coole”; a “Coses belles, grandioses” hi apareixen entre d’altres l’actriu Maud Gonne, musa particular de Yeats, i lluitadora incansable de la causa nacionalista). De l’altre cantó, Yeats és amatent a la tradició judeocristiana i aplega referències culturals que d’alguna forma es paganitzen, i així esdevenen de forma natural part del seu corpus: “La mare de Déu”, “Els Reis Mags”, “El segon adveniment”, “Navegant vers Bizanci”. Aquest darrer poema és encapçalat pel vers “That is no country for old men”, popularitzat per Cormack McCarthy en la novel·la del mateix títol, i representa la negligència de la joventut davant “els monuments d’eterna intel·ligència”. Bizanci esdevé el símbol de l’etern, l’immutable, oposat sens dubte a la nostra naturalesa transitòria. El simbolisme de Yeats es vesteix amb garlandes luxoses en els seus primers anys d’escriptura, però a banda dels poemes obscurs i poc comprensibles a causa de la seva atracció per l’esoterisme, el millor moment literari de W. B. Yeats es correspon a un despullament, a una depuració estilística, present des del llibre Responsabilitats (1914). És aquí on hi trobem “El vestit”, on poetitza aquesta nova direcció creativa: “Vaig fer de la meva cançó / un vestit cobert de brodats / trets de velles mitologies / del taló fins al coll; / però els necis van agafar-lo, / se’l van posar davant tothom / com si ells l’haguessin treballat.” Tanmateix, hi renuncia i busca la senzillesa: “Cançó, deixa que el prenguin, / ja que és més gran empresa / caminar nu”.


Potser m’equivoco, però diria que Yeats és un modernista tardoromàntic, i per tant la seva importància renovadora seria més limitada que Auden o Eliot. No obstant això, el lirisme que assoleix la senzillesa amb què expressa idees absolutes em sembla molt més interessant que la construcció de diverses veus d’Eliot, d’una elaboració excelsa però amb una evident manca d’immediatesa. Auden estaria més en la línia de Yeats que no pas de T. S. Eliot, i per això els fa més populars i llegits entre el públic anglosaxó, que s’esparvera davant el cripticisme intel·lectual.

Comentaris

  1. D'Eliot hi ha força cosa, bé que en alguns casos potser costa de trobar.
    Ho cito tot de memòria, per tant, demano excuses i benevolença per possibles imprecisions.
    Quatre Quartetes, recentment reeditada, si no m'erro per Viena. Originalment, per Columna, en versió d'Àlex Susanna i pròleg de Gil de Biedma.
    A 62, van publicar Dimecres de cendra, i poemes d'Ariel.
    També hi ha una versió de Joan Ferraté de the Waste land (la terra erma o eixorca), però no en recordo l'editorial, ara mateix.
    I a 62, a les MOLU S.XX, hi ha part del seu teatre, entre el qual, Assassinat a la Catedral.
    De Pound, no ho tinc tan clar, però em sembla recordar haver vist tots o part dels Cantos, per Empúries.

    ResponElimina
  2. Moltíssimes gràcies, Oriol! Una informació molt útil per a tothom, però sobretot per a mi, que ara mateix estic endinsant-me en la poètica i la narrativa anglosaxona del XX.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada