11.6.11

"Lenz", de Georg Büchner


Una de les meravelles de la literatura és el descobriment d’obres breus que, malgrat la seva escassetat de pàgines –o gràcies a això mateix– esdevenen petits clàssics universals, dignes de figurar al costat de maons considerables, com La muntanya màgica, La Divina Comèdia, Guerra i pau o Crim i càstig. D’uns anys ençà, editorials com Angle o Adesiara ens serveixen alguns d’aquests textos, que fan de mal editar perquè eleven el cost i aparentment no suposen un bon negoci per al lector acostumat a relacionar preu i quantitat. I aquest error sí que és de grans dimensions: precisament, l’obra esdevé un clàssic perquè l’autor ha tingut l’habilitat i el talent de condensar tota la seva visió artística en molt poques línies, fàcilment rellegibles i gaudibles tantes vegades com vulguem. És el que em passa amb Tanizaki i Elogi de l’ombra, o els dietaris de Xuan Bello, per posar només dos exemples.


El 2009, Adesiara ens presentava Lenz, obra breu del malaguanyat Georg Büchner (1813-1837), un de tants genis precoços mort prematurament, amb només vint-i-quatre anys. Molts consideren que, de viure més anys, hauria esdevingut el relleu a les lletres germàniques de Goethe i Schiller. Tanmateix, va deixar-nos un grapat d’obres de gran qualitat, encara que, segons els estudiosos, en moltes s’hi troba a faltar una darrera revisió que no va poder afrontar. Això encara fa més gran la seva prosa quan ho saps i t’enfrontes a textos de tant poder literari com aquest. Büchner pren com a excusa narrativa un capítol de la vida del poeta Reinhold Lenz, personatge real, també mort de jove, però amb una aurèola més obscura per la seva progressiva immersió en un procés d’esquizofrènia.


Tot i formar-se en el Romanticisme germànic, Büchner demostra a Lenz la prefiguració d’una escriptura que mira endavant, molt més endavant que qualsevol dels seus contemporanis, una mena d’assaig del que serà la literatura del segle XX: si bé l’obra arrenca amb la força de la descripció d’un paisatge abassegador, de clares evocacions romàntiques, aquest li serveix per crear una atmosfera que reflecteixi l’estat interior de Lenz, el protagonista. Agitat, confús, incontrolable, Lenz arriba a la casa del pastor Oberlin per posar en ordre el seu món interior, que tendeix a esberlar-se amb constants crisis d’identitat, cada vegada més visibles a través del deliri nocturn o els pensaments malaltissos. Tampoc ajuda el fet que esdevingui un personatge intel·lectualment brillant, ans el contrari: no tardarà a qüestionar-se el món que l’envolta i a negar, abans que Nietszche, l’existència del propi Déu des d’un ateisme nascut de la seva hipersensibilitat, incapaç d’acceptar la desaparició de la bellesa que pot generar la vida.


El descens als inferns de la psique de Lenz està narrat amb una força i una clarividència esfereïdora, lluny del maniqueisme o dels tòpics que assaltaven els escriptors del XIX quan es tractava d’acostar-se a un procés de malaltia mental. El fet és que Büchner és modern per aquesta aproximació relativitzadora: realment Lenz és un boig, o la bogeria esdevé mirar el món des de la ceguesa complaent de la ignorància? No serà pas que en acostar-se tant a la veritat de l’existència, l’enteniment de Lenz s’ha cremat, com qui s’acosta massa al foc? No en va, Büchner el fa citar un fragment molt revelador: "Senyor, en el mar de la teva llum, / en el migdia de la teva claror més ardent, / un foc m'ha encegat i m'ha colpit. / Digues: ¿no tornarà mai més a ser de nit?" L'obscuritat, el desconeixement, no ens aporta tants torments com la llum crua i descarnada de la veritat.


Fa uns anys em va impressionar moltíssim la lectura del Werther de Goethe, perquè el considero el text on el Romanticisme germànic assoleix els seus millors resultats. Ara, el Lenz de Büchner torna a impressionar-me per l’habilitat que té en dur més enllà els postulats del Romanticisme, en superar les seves limitacions per, des del trampolí que li suposa, imaginar com pot ser la literatura del futur, prefigurar les possibilitats que un centenar d'anys després quallaran en clàssics moderns del segle XX, que pretenen una consideració del món més profunda, més arrelada en el desconcert i la psique de l'ésser humà, enfrontat a concepcions noves com l'absurd o l'existencialisme.

1 comentari:

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.