"Punt Omega", Don DeLillo




Abans de res, uns aclariments per entendre l’experiència lectora del llunÀtic. En primer lloc, tot i la popularitat de Don DeLillo forjada amb obres com Submón, he de reconèixer que no m’havia acostat mai a la seva literatura. Per tant, Punt Omega suposa la meva primera immersió en un oceà que, pel que sembla si tenim en compte la contraportada, esdevé compendiat en aquesta piscina d’escasses cent quaranta pàgines. En segon lloc, la novel·la conté dos elements que me la fan més simpàtica: la sensació d’estar llegint una “novel·la tesi”, on el narrador expressen idees sobre l’experiència humana d’una gran càrrega intel·lectiva però d’una expressivitat diàfana que ve de gust subratllar, fins que l’abundor de llapis dificulta la seva relectura; i la creació d’una atmosfera aparentment concentrada però elusivament inaprehensible.

El fet és que DeLillo assaja a Punt Omega una molt bona idea que dóna per al que dóna, i per a no gaire més, i que deixa amb el regust un pèl amargant de l’oportunitat perduda. Es tracta d’una immersió en la recerca d’un sentit a la realitat de l’experiència humana. El punt omega a què fa referència és un concepte definit pel jesuïta Pierre Teilhard de Chardin, que descriu el punt més alt de l’evolució de la consciència i a la vegada el fi últim d’aquesta. En aquest darrer punt hi convergirien ciència i religió, i caldria acceptar implícitament el sentit de l’Univers.

Aquesta recerca del sentit de la realitat du DeLillo a obrir i tancar l’obra amb una escena ben peculiar, extreta de la realitat: l’exposició 24 hours Psycho, en què l’artista Douglas Gordon construïa una sala despullada d’objectes amb una pantalla de cinema al mig, que es pot veure pel davant i el darrere indistintament, on es projecta Psicosi d’Alfred Hitchcock alentida suficientment perquè la seva projecció duri tot un dia. Així, l’observació atenta de la pel·lícula revela detalls inapreciables per a l’ull humà quan aquest no hi dedica prou atenció. És una manera de contraposar el món epidèrmic d’avui dia, en què les estadístiques, els resums i els eslògans ens eviten la reflexió en profunditat i ens estalvien detalls comprometedors.

D’aquí que un dels protagonistes, en Richard Elster, sigui un analista que ha treballat per al govern nord-americà en la planificació de la guerra contra l’Iraq, un dels esdeveniments definits per aquestes premisses que assenyalàvem. Un jove documentalista, Jim Finley, obsedit també amb la mirada detinguda damunt la realitat, li proposa l’enregistrament d’un film, on el Elster parli davant la càmera sense aturador, sense paraments, des d’una posada en escena despullada que no interfereixi en la paraula i la reflexió, els seus únics interessos. Per convènce’l ha de viatjar fins al desert, on Elster hi té una casa i on s’ha retirat durant un temps, a la recerca d’un espai i un temps ben diferent al de la vida urbana contemporània.

Aquest és, sens dubte, el tram de l’obra més interessant. El temps es dilata, deslligat del món mental creat per l’ésser humà, i s’acosta a les mesures inaprehensibles de l’Univers; l’espai s’eixampla i sembla expandir-se en el desert sens fi. Per això DeLillo necessita treballar aquest tram amb imatges fragmentàries, sense lligams, en què el Finley reflexiona i ens transmet les paraules carregades d’arguments d’Elster. Tot plegat es trenca amb l’aparició de Jessie, la filla d’Elster, un personatge absolutament oposat als dos homes, amb la qual formen un triangle estrany però ben avingut. En aquesta segona etapa de l’estada, l'autor aprofundeix en les relacions de pare i filla, així com en l’atracció que Finley comença a sentir per Jessie.

Però no sé pas si per no saber com cloure la història, De Lillo proposa un gir radical a la història amb un esdeveniment que trenca el triangle i condueix l’obra cap a un final precipitat i excessivament brusc. És veritat que això li permet mostrar-nos com el canvi afecta Finley, que s’oblida de la pel·lícula i es transforma de pupil a mentor d’un Elster bruscament envellit i perdut, i també el condueix a perdre’s pel desert exterior i interior, analogia simbòlica d’una recerca en què no troba el que busca, i en què ha de retornar al punt d’origen. Potser així resumeix la tesi de l’obra: malgrat la recerca d’aquest “punt omega”, l’únic que es pot aspirar és a un viatge del qual retornem sense l’objectiu concret que ens hi ha endinsat, tot i que guanyem una experiència en el coneixement del món que ens envolta i del món que ens conforma. Ben poca cosa, si tenim en compte que Finley i Elster cerquen el “punt omega” de convergència, potser inassolible, o massa costós per al nostre enteniment. Tinc una altra teoria, molt més personal i menys cenyida al material de l’obra: Elster i Finley descobreixen que no estan preparats per assolir el “punt omega”, perquè aquesta assumpció demana que no ens afecti la mesura humana de temps i espai, que representa Jessie.

Tanmateix, m’ha semblat una resolució maldestra, gens a l’alçada del brillant i vibrant material que ens estava servint, i que només pot respondre a una manca d’inspiració o a un cansament. Crec sincerament que Punt Omega donava per a molt més, i deixa amb el regust de plat massa escàs, malgrat l’epíleg, en què els lectors canviem el punt de vista: l’home de l’exposició, que al principi era un desconegut sense importància dins la trama, comença a prendre sentit quan descobrim les relacions que estableix amb la resta de personatges, i quan ens adonem de la naturalesa de la seva ment, obsedida en assistir dia rere dia i hora rere hora a la projecció alentida de Psicosi. Com si l’excés d’atenció sobre el món només tingués dues sortides, la bogeria o la derrota, perquè encara no hem assolit el darrer graó en l’evolució de la nostra consciència, encara massa impossibilitada per entendre el sentit de tot plegat, o la manca d’aquest.

Comentaris

  1. No crec que a DeLillo li preoucupés massa la resolució. Vaig trobar que aquest llibre era més sobre el "viatge" que sobre el contingut. No es preocupa gaire d'explicar cap història. DeLillo escriu molt bé, però quan es centra més en la forma que en l'argument trobo que perd. Tot i això, llegir Punt Omega és un plaer.

    ResponElimina
  2. David Madueño Sentís1:33 a. m.

    Tens raó, Salvador, de fet és com ho veig: el viatge en si és el més important. Però em no em va agradar que s'acabés tan aviat, aquest és el problema... Crec que donava per a molt més!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada