"La mort i la paraula", de Carles Camps Mundó


És un tema habitual de molta poesia autoreflexiva les limitacions del llenguatge, que si bé ens permet apamar, catalogar i comprendre el món que ens envolta, també ens limita a l’hora atansar-nos a disquisicions que necessiten d’una perspectiva major, com quan les tres dimensions se’ns queden petites per entendre el concepte de l’espai i el temps. Malgrat tot, el primer poema de Carles Camps Mundó a la seva darrera producció, La mort i la paraula, premi Carles Riba 2009, relaciona la paraula amb la petja de l'existència: "Si la paraula no colonitzés el món, / ¿quina memòria tindria el moviment? / Només la veu se sent fugaç". Al moment, però, es contradiu, s'adona que aquest valor esdevé paradoxalment ruïnós per a l'ésser humà, ja que pel simple fet de crear una unitat de comprensió ens fa més conscients de la nostra existència i, per tant, de la nostra mortalitat: “Només emmalalteix i mor qui parla. / Només desapareix allò que se singularitza. / El mal són les paraules.” Els animals, que viuen “instintivament”, “instantivament”, no guarden records i, per tant, no tenen "paraules per rememorar-se", i per això els éssers humans “només vivim plenament vius / (...) els anys sense memòria”.

La segona part del poemari és potser la més dura i descarnada, ja que s’enfronta directament a la malaltia i la mort (“talment quitrà terrible, sang cada cop més espessa que resseca les paraules”), basant-se en la seva pròpia experiència de lluita i superació del càncer. Malaltia i mort són vistes com un ésser viu que, per subsistir, ens va matant. Tanmateix, en la idiosincràsia de la Mort hi ha la paradoxa que l’instant de plenitud en la seva existència (és a dir, el moment en què els éssers desapareixem i es consuma la seva raó de ser) és, també, la seva derrota: la Mort també esdevé mort. D’aquí que el poeta no entengui res, i d’aquí el seu temor i, fruit d’una nova paradoxa, la seva impossibilitat de crear. Perquè les mateixes paraules que materialitzen la idea de malaltia i mort, són les mateixes incapaces de brollar o de dir res de valor quan el poeta vol expressar-se: “No, no t’acostis als meus versos. / No te m’acostis! / Aparta’t de la podridura. / No ho notes? / Em put la veu”.

La vivència de la malaltia condueix el poeta a desertar de mica en mica del llenguatge, per centrar la seva existència en la lluita i en la Mort, malgrat el sentiment de desemparança i soledat que suposa. Com diu la citació de Víctor Català que obre la tercera part, "el filtre de la paraula humana obra tan poderosament en el sentit dels homes que, quan s'estronca, aquests se'n senten angoixosament enyoradissos". Enfrontar-se a la mort i preparar-se per rebre-la és impossible, perquè "només l'amnèsia et prepara per morir". La degradació de la situació és angoixosa, i ens ofereix uns poemes cada vegada més descarnats, però d'una brillantor i lucidesa que esfereeixen. Fins que el poeta esdevé "cos viu però ja sense veu, / (...) només cos amb la mort viva en lloc meu, / (...) ara aquest cos sense mi veu el món innominat". I finalment, "Mirall contra mirall: / la veu sense el reflex dels noms. / On el silenci ni se'n diu". A l'epíleg, Camps ens recorda que l'ésser humà acaba esdevenint “víctima i escenari alhora / del desigual combat a mort / entre la mort i la paraula”, i una citació de Rubén Darío tanca el llibre amb una reflexió que vol reduir l'angoixa, malgrat el nihilisme que desprèn: "Después de la muerte todo concluye; / la muerte también."

Carles Camps Mundó demostra la seva excel·lència en un llibre profund, de paraula clara i imatges sense equívocs, però que exigeix al lector l'abstracció necessària per comprendre les reflexions de vegades paradoxals sobre la nostra naturalesa. D'aquest treball de pouar n'extreu una obra dolorosa, que s'endinsa en la mortalitat de la nostra existència (que tant callem i tant ens costa d'acceptar precisament per la consciència que en tenim), i que si bé no ofereix cap alternativa a l'hora d'afrontar-la perquè no en disposem, demostra la valentia que el poeta mateix ha hagut d'exercir en dues direccions: una, a l'hora d'acceptar la vivència de la por sense falsedats ni autoenganys; i dues, perquè malgrat saber que el llenguatge no el reconfortarà, ha tingut la necessitat de plasmar els seus pensaments sense caure en l'exhibicionisme i descontextualitzant-los del relat personal, mostrant-nos amb cruesa i lucidesa la debilitat, el dolor, l'angoixa i la por que formen part de tots nosaltres.

Comentaris