13.4.11

"Alfabets" de Claudio Magris


Claudio Magris és un autèntic monstre devorador de lletres, un fagòcit compulsiu i impenitent que, a més, diposita les restes excrementícies de règim verbívor més ben oloroses i aprofitables del planeta literari. Sembla impossible que arribi a disposar d’un magatzem mental tan ampli, bastit de tantes lectures, de tantes interpretacions, de tantes fonts referencials, que a la vegada li serveixen per construir uns textos autònoms, que funcionen deslligats de les seves referències, i que són capaços de donar com a resultat obres tan interessants com ElDanubi o El viatjar infinit.

Ens acaba d’arribar la seva darrera obra, Alfabets. Assaigs de literatura, publicat per Edicions de 1984; un recull més heterogeni del que acostuma a ser el cas de Magris, però que, malgrat això, funciona i molt bé amb un motiu transversal que el recorre: l’estudi dels elements que defineixen la conducta humana (la còlera, el valor, la guerra, la felicitat, la malenconia...) tractats per la literatura, des dels clàssics (grecs, romans, la Bíblia) fins als moderns i contemporanis. Sorprèn que l’autor triestí tiri tan enrere per trobar les fonts literàries i humanes, i també sorprèn un to més conservador i moralista del que acostuma a gastar, tractant-se de temes ètics, polítics i filosòfics: “la Bíblia (...) i la tragèdia i el mite grecs continuen oferint-nos les claus i les imatges per entendre què som, la culpa i la salvació, l’exili i el retorn”; “són una arrel bàsica de la identitat europea i occidental, a més de textos d’abast universal”. El fet és que Magris es posiciona d’aquesta manera en una definició dels elements humans que apel·la a la tradició i la continuació dels seus valors per aferrar-se a alguna mena d’ordre davant la “insensatesa del món i la intolerabilitat de l’existència” retratades per autors com Ibsen o Kafka, i per ratificar el “sentit”, la “unitat” que té l’existència per a autors com Tolstoi, Melville, Faulkner o Sábato.

De fet, el títol de l’obra ens remet a la recerca d’un principi elemental, les arrels de la cultura judeocristiana occidental que ens il·lumini una mica més respecte a la necessitat d’uns valors absoluts davant un món dramàticament relativitzat. Cal revisitar de la mà de Magris determinats textos universals que, per la presència d’uns valors absoluts, són rellegits al llarg del temps i se’ls atorguen noves lectures, igual de vàlides que les anteriors, i adequades per a la nova època que els rep. Fins i tot és capaç de trobar aquests valors en autors com James Joyce o Franz Kafka que deconstrueixen el món, i per tant més propers al relativisme abans esmentat.

Tanmateix, l’encert capital d’Alfabets també té les seves contraprestacions. La majoria de textos pertanyen al diari Corriere della Sera, tribuna habitual de Magris, i les dimensions exigides atorguen als textos una mida i una mesura exemplar, que enganxen el lector amb l’esquer d’una prosa esmolada i una observació aguda, i el deixen pendent del fil argumental a través del qual va desgranant la seva tesi. Doncs bé, amb la voluntat compiladora de no voler deixar res fora, amb el zel de qui no vol tenir la recança de deixar res a l'ombra, hi ha afegit un parell de textos de llarg recorregut dedicats a la literatura germànica produïda a Viena i Praga, excel·lents en l’exposició i el desenvolupament, però que esgoten el lector poc avesat a l’assaig profund i especialitzat. Així, les virtuts que demostra en textos de dimensions més modestes es tornen un llast: tantes lectures esmentades, tantes interpretacions esbossades i pistes extretes dels textos proposats arriben a cansar per acumulació. No dubto de les qualitats del treball, però sí de la paciència del lector que, tot i tractar-se d’algú especialitzat que arriba a Magris després d’un llarg recorregut, avesat a la prosa divulgativa, trobi massa acadèmic aquest vessant del llibre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.