"Projeccions"


Per sort, les bones arts culturals són vasos comunicants que deixen entrellaçar-se sense gaires dificultats. Són com maons disposats a formar un tetris de nivell principiant. Potser el cinema, creuament de diversos tipus de llenguatge al mateix nivell (visual, fotogràfic, argumentatiu, narratiu), és el que millor navega entre tantes disciplines, i sempre pot contenir dins seu un poema, un quadre, una fotografia, una història. No és difícil trobar escriptors i escriptores que encaixen dins els seus escrits el món del cinema d’una o altra forma, bé utilitzant algun dels seus recursos, bé fent-ne referència a través d’obres, autors i actors.

D’Amadeu Vidal i Bonafont em sorprenen força coses. D’entrada la seva joventut (nat el 1973), paradoxal si tenim en compte la quantitat de premis guanyats (amb 18 anys, el 1991, va guanyar l'Amadeu Oller, i des de llavors n'ha guanyat una bona colla), de llibres publicats (onze!) i d’anys que passeja la seva obra. I d’altra banda, l’aposta iniciada a A la llum de les ombres i continuada al volum que us presento, Projeccions, un títol literal i figurat a la vegada. Literal perquè es tracta de titular cadascuna de les proses poètiques que formen part del llibre amb el títol d’una pel·lícula que ha vist l’autor projectada; figurat perquè els films li serveixen d’excusa per extreure’n una visió personal, un aforisme o una interpretació que, filtrada per la realitat, li serveix per “projectar” en el poema una idea propera al lector, hagi o no hagi vist la pel·lícula. En tot cas, el visionat de l’obra esmentada sempre ajuda a completar el sentit, a tenir més referents per entendre els cosits que ha puntejat l’autor.

Woody Allen, Clint Eastwood, els germans Coen, Ingmar Bergman, Pedro Almodóvar o David Lynch són alguns dels referents fílmics de Vidal, que poden ajudar a entendre els valors cinematogràfics que l’ha empès a la tria de Projeccions. Els resultats tracten temes diversos de la vivència humana, des de la concreció de l'aforisme però assolint en moments determinats una càrrega lírica: "I totes les nits són bones per aprendre que la neu roman blanca només als contes de fades" (Fargo), "El dol és etern només als mons habitats per una sola flor" (Broken Flowers), "Del lloc on vam créixer mai no en queda res: només nosaltres, cicatrius orfes pel món" (Volver), "Quan em devorin els llops, tindré gust del teu nom" (Road to Perdition). Però també hi podem trobar pel·lícules dirigides al gran públic, que sorprenen per l’ús que en fa, com és el cas d’Abierto hasta el amanecer de Robert Rodriguez, on compara els poetes amb els vampirs: “el món dels vampirs, amb un creixement demogràfic exponencial, és només un plagi lívid d’aquesta patuleia d’enamorats que, dissimuladament, quan diuen t’estimo, compten síl·labes amb els dits per sota la taula.”

Comentaris