Insectes (h)originals


Article publicat a la revista "Caràcters", núm. 52, juny del 2010.

En l'època postmoderna de la realitat líquida i de la comunicació virtual, la poesia viu un reviscolament com a fenomen orgànic i vitalista dins la vida pública catalana, encara que sigui en forma d'ínfims organismes. Les noves generacions de poetes, crítics amb el que consideren un elitisme escleròtic que condemna el gènere, han anat articulant a fiblades i brunzits un moviment de recuperació de l'oralitat com a principal mitjà expressiu. A Barcelona, el bar restaurant l'Horiginal s'ha convertit en la làmpada al voltant de la qual hi oronegen els insectes més variats per fer sentir el seu aleteig. Dalt del seu escenari s'hi han aplegat un grapat de veus de nova fornada que recuperen el vell esperit col·laboracionista de les avantguardes, així com les expressions més viscerals de declamació i exposició: el recital improvisat, la boutade, les presentacions conjuntes...

Tanmateix, els darrers mesos el seu brunzit ha derivat de l'allegro de les seves actuacions al furioso ostinato, a causa de la seva indignació amb l'ajuntament de la ciutat comtal, que obliga l'Horiginal a suspendre les seves activitats artístiques malgrat tractar-se d'una expressió sense ànim de lucre. Tots ells han signat un manifest conjunt condemnant l'actuació consistorial, però la pervivència del seu moviment no perilla, perquè entre d'altres coses fa temps que han constituït les seves pròpies plataformes distribuïdores. Si bé la creació d'un monstre editorial com Grup 62 va ser vist en el seu moment amb pessimisme per aquells que hi veien només els vicis i els terrabastalls que comporten els monopolis, la concentració de segells va deixar espais significatius per cobrir i camp per córrer per a iniciatives d'índole independent. I malgrat les limitacions econòmiques que suposa endegar un projecte editorial, la majoria dels segells petits que ha sorgit s'han consolidat entre la crítica i els lectors especialitzats, que valoren les seves propostes per l'audàcia i per la qualitat. Labreu edicions n'és un d'ells, i la col·lecció "Alabatre", dirigida inicialment per Ester Andorrà i Marc Romera, ha esdevingut el rusc dels insectes (h)originals. Batejada amb un nom que evoca l'element característic de la seva morfologia, cada volum té una presentació acurada (un color i la reproducció d'un espècimen diferent, que els individualitza i els fa atractius per al col·leccionisme). En poc temps apareix un títol antonomàstic, El furgatori, de Josep Pedrals. Veus poc ortodoxes i experimentals, vingudes de diversos àmbits lingüístics, com les de Silvie Rothkovic (Barcelona, 1981), Joan Todó (la Sénia, 1977) o Andreu Galan (Alboraia, 1980), alternen amb d'altres de més veteranes, referents d'una independència literària i d'una via creadora alternativa, com Lluís Urpinell, Carles M. Sanuy o Jordi Vintró. Altrament, malgrat les diferències temàtiques o estilístiques que els separin, els alabatrins comparteixen una concepció semblant de la poesia: el vers no és intocable ni elevat, sinó que es forja de la mateixa matèria que la resta d'elements del viure quotidià, i per tant és susceptible de mutar, d'ésser manipulat, de jugar-hi i de trobar-hi el plaer estètic en el repte que suposa.

L'atracció de l'Horiginal, però, s'ha estès fins a les Balears, on el fenomen de poesia jove es materialitzava l'any 2008 en l'antologia Pedra foguera. Editada per Edicions Documenta Balear a partir d'una proposta dels autors que formen la revista Pèl capell, ens revela alguns dels noms amb més projecció de l'actualitat, com Jaume C. Pons Alorda, Llum Vidal o Pau Vadell. Tots ells també formen part de la col·lecció creada per Documenta amb el nom de "La Cantàrida", inspirat en un insecte coleòpter de color verd brillant que desprèn una forta pudor deguda a una substància vesicatòria. Tanmateix, també és celebrat per la preparació d'una tintura a la qual se li atribueix l'estimulació en el creixement del cabell i suposades virtuts afrodisíaques, una paradoxa acceptada pels cantàrides balears en aquesta naturalesa doble que pot ofendre d'entrada, però que a la vegada exalta amb la destil·lació poètica.

Les connexions entre alabatrins i cantàrides no es redueixen a compartir l'escenari de l'Horiginal o a disposar de projectes editorials semblants. En el pòsit creatiu també hi podem trobar noms i lectures que, malgrat les diferències estilístiques, formen part d'una tradició poètica revisionista, més esquitllada i angulosa, com Andreu Vidal, Blai Bonet o Enric Casasses. Però per damunt d'uns referents mínims, com diuen en el pròleg de Pedra foguera, hi ha una "xarxa d'amics i copes", a través de la qual circulen les qualitats que els uneixen: "desig d'esperit, implicació, voluntat i joventut". D'aquí la visió dessacralitzada, des d'un vessant de diversió i aplec que, amb rebel·lia i supèrbia juvenils, els allunyi de la previsibilitat i la uniformització: "la tenebra cultural no ens envairà. La poesia serà lliure".

Comentaris

  1. Una manera d'explicar-ho molt clara i molt ben trobada.

    ResponElimina
  2. Gràcies, Pau! Quan vaig proposar a la gent de "Caràcters" d'escriure l'article tenia clar que havia de ser una mena de presentació per a profans. Em va fer gràcia trobar el nexe insectívor entre els dos grups poètics i a partir d'aquí vaig anar estirant el fil.

    ResponElimina
  3. Llàstima que en queden cada vegada menys insectes "h"originals...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada