"Xènia"


Em fa gràcia quan algú parla o escriu dels hipertextos catalogant-los de definitoris per entendre Internet. Com tantes altres coses, la gran xarxa ha estat creada adaptant elements que ja existien, potenciant-los i redimensionant-los, però en cap cas ha inventat res que no hagués fet servir l’ésser humà en els darrers mil·lenis. Sense anar més lluny, hem fet servir l’hipertext, i els vincles que aquest estableix a través d’enllaços referencials, al llarg de tota la nostra història de l’escriptura. Moltes de les nostres lectures són engendrades per referències en altres llibres, el criteri dels quals ens hi fan confiar per atansar-nos-hi. Per exemple: fa uns dies us parlava de Felix orbe, el darrer poemari de Jordi Valls. A l’apartat de citacions, tan importants per a l’escriptor per acotar l’espai de la seva obra com per al lector per obtenir claus de lectura, hi apareixen Màrius Sampere, Lluís Calvo, Alberto Caeiro, Hart Crane i Eugenio Montale. Encuriosit per aquesta darrera presència, essent un lector molt poc avesat a la poesia italiana, val a dir que poc traduïda a casa nostra, vaig decidir buscar-ne alguna referència. Malauradament, un dels pocs títols traduïts al català, Xènia, fou editat per edicions 62 a la ja desapareguda col·lecció de poesia “L’escorpí”, i l’únic lloc on podeu trobar-lo és a les biblioteques del nostre país.

Malgrat el títol, Xènia (que en grec significa “dons que s’ofereixen a l’hoste”) és un bell i dolorós homenatge de Montale a la seva esposa desapareguda, Drusilla Tanzi, la “mosca” del primer poema, sobrenom que rebia dels amics: “estimat minúscul insecte (...) / mentre llegia el Dèutero-Isaïes / has tornat a aparèixer al meu costat”. La poesia amorosa que Montale comença a desenvolupar es basa en el record dels petits detalls, d’aquells aspectes quotidians que definien la personalitat de Drusilla i que marcaven la relació amb fites repetides, i a la llarga estimades, finalment enyorades. Totes elles ens ajuden a perfilar la seva personalitat, que tant semblava seduir Montale: “No et vas plantejar mai de deixar rastre / de tu escrivint versos o prosa. Aquest va ser / el teu encant –i ara el meu fàstic cap a mi.”; “La teva única forma de veure era escoltar”; “Eres així: fins al caire del cingle / dolçor i horror en una sola música”.

A partir d’aquí, Montale no pot renunciar a la qualitat del conjunt, i construeix un llibre paradoxal, que oposa aquesta quotidianitat a l’espiritualitat religiosa que apareix en els versos anteriors. Jordi Cornudella, el traductor, ens ho aclareix: “La primera impressió que la lectura d’aquests poemes produeix és la d’un llenguatge i d’un to de nivell molt informal, d’un col·loqui entre un home i una dona que han viscut junts molts anys, i la relació dels quals està feta de coses quotidianes, plenes de sentit afectiu per a ells, i intranscendents per als altres. Però la intensitat comunicativa (mai el poeta no treu la mirada de la seva interlocutora per dirigir-se al lector) i la litúrgia de les paraules donades en ofrena a una persona estimada que s’ha mort (i, per això, és terriblement present en la ment) produeixen la impressió contrària d’un to íntimament religiós”. Tanmateix, la vivència religiosa, com veiem, també té un to quotidià, d’estar per casa, com quan evoca les creences de Drusilla: “resava a Sant Antoni / perquè ajuda a trobar / els paraigües perduts i altres objectes (...) / i també pels seus morts / i per mi”.

D’altra banda, el poeta i la seva estimada comparteixen el gust per la cultura, que apareix reflectida en tota mena de citacions que s’escolen entre els versos amb naturalitat, com si encara establís una conversa de complicitats amb la seva esposa. Finalment, la vida quotidiana del poeta hi és reflectida amb la decepció i la tristesa d’observar el buit i de tots aquells aspectes que li recorden la vivència comuna: “Al Saint James de París hauré de demanar / una habitació individual. (No volen clients sense parella)”; He baixat, donant-te el braç, almenys un milió d’escales / i ara que ja no hi ets el buit és a cada graó.” Tot plegat el condueix al desencís, i al desig de retrobar-se: “Havíem assajat pel més enllà / un xiulet, un senyal de reconeixement. / Intento modular-lo amb l’esperança / que tots siguem ja morts sense saber-ho.”

Parlant d’hipertextos i vincles: tant la traducció com l’estudi introductori són del poeta Jordi Cornudella, d’actualitat gràcies al I Premi d’assaig Palau i Fabre que li ha atorgat Cercle de Lectors pel seu llibre Les bones companyies, editat a Galàxia Guttenberg i que espera torn a la meva lleixa.

Comentaris

  1. Fes passar endavant a la cua el llibre del Jordi Cornudella, David: ja veuràs que és una joia...

    ResponElimina
  2. Un dels llibres de poesia que més vegades he llegit. Apassionant.

    Gràcies per parlar-ne.

    Salutacions cordials.

    PS: Per cert, diria que no està del tot exhaurit...

    ResponElimina
  3. Montale és excepcional. Xènia és un bon llibre però Ossos de sèpia és extraordinari. El van traduir Joan Navarro i Octavi Monsonís i el va publicar una editorial valenciana, Gregal, ja fa força anys. Potser el podràs trobar en un llibreter de vell. La traducció és una meravella i l'edició també. Per mi aquesta obra va ser una influència determinant.

    ResponElimina
  4. David Madueño5:51 p. m.

    Jaume, Lluís: gràcies per les recomanacions, me les apunto! Llibreter: gràcies per la puntualització; a mi ja em costa trobar exemplars de L'escorpí a llibreries que no siguin de vell, però suposo que de quedar-ne, en queden...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada